Saturday, December 22, 2007

Escrit per mi

Avui he somiat que tenia una conversa amb algú. No ve al cas qui era, de fet era un personatge imaginari, que no existeix en la realitat. Estàvem debatent sobre un tema, ell (ella) tenia una opinió i jo una altra, que coincideix amb la que hauria tingut jo si la discussió tingués lloc no en un somni sinó en la vida real. Després d'una estona, em donava un argument que em desmuntava. Era impossible de rebatre. Bravo. En aquell moment m'he despertat, pensant

"Aquesta cabrona m'acaba de desarmar, ha dinamitat la defensa de la meva opinió amb un argument de collons. Que bona que és la mal parida...".

I llavors me n'he adonat. Ella no existeix. L'he creada jo. Per tant, qualsevol argument brillant que pugui fer servir, en realitat és meu. Encara que vagi redicalment en contra de les meves creences.


M'ha semblat bastant paradoxal.

Friday, December 21, 2007

De vidre

La vida és fràgil, n’ estic convençut.. A vegades m'espanta pensar-hi. Som de vidre. No és que vulgui posar-me pessimista (encara que de fet sóc pessimista). És veritat que quan camino pel carrer no acostumo a veure gent morint de cop i volta. Però, la veritat... sembla tan fàcil...!

El cos humà és tou, trencadís i delicat. Surts al carrer, cau un aeròlit del cel sobre el teu cap i mors. O prens arsènic en comptes de sacarina. O et pica una vídua negra que s'ha amagat a la teva sabatilla. O simplement caus fulminat mentre estàs cagant.

I això no és com el Mario Bros. Aquí no hi ha "continues". Si es creua en la teva vida un aerolit, una culleradeta d'arsènic, una aranyeta, una "fulminància" o qualsevol dels milers de factors fatals de l'univers, no pots prémer l’START ni posar una altra moneda per seguir jugant.
A tothom li fa por el GAME OVER. Perquè després d'això arriba l'avorriment etern.

Molt de compte.

Què és millor? Quedar-se a casa, en el llit, escoltant chill out, menjant arròs bullit i llegint un mortadelo, tot per reduir riscos, o viure a tope i aprofitar fins a l'últim segon encara que això sigui un magnífic reclam per a aràcnids i masses de gel de vint quilos?

Cuideu-vos

Thursday, December 20, 2007

Oh My God



Jo vull que els meus concerts siguin com els de Blue Man Group. En serio. Vull una performance d'aquesta envergadura. Vull fabricar-me els meus propis instruments. Vull un milió de watts de potència, un escenari immens i vint persones al damunt. Ho trobo brutal. Jo això ho he de fer.

A dalt, "I Feel Love", amb Blue Man Group i Annette Strean.

Thursday, December 13, 2007

You have the right to remain in silence

Si tot va bé, d'aquí a dues setmanes faré un dels viatges que més ganes tinc de fer: a Nova York. En posts propers explicaré quins són els meus plans.

El que ara em té amoïnat és el dubte de si podré entrar o no al país. M'explico.

Aquest estiu, tornant de Costa Rica, vam fer escala a Orlando, Florida. És una estupidesa enorme, trobo, que et facin entrar al país i passar tots els tràmits per fer-ho (que als EUA són MOLTS tràmits), tenint en compte que 20 minuts després has de sortir del país (desfent tots els tràmits que has fet fa una estoneta). En passar el control de duana, l'oficial (un tal Escobedo, els que treballen en aquests llocs sempre són hispans, i més a Florida) va advertir que el meu passaport era diferent que la resta dels de la meva família.



Això i la pinta de guerriller que portava jo (16 dies sense afaitar-me i gairebé 30 hores sense dormir) van fer que l'Escobedo em mirés amb cara d'estranyat. Amb un to mig de simpatia i mig de sospita em va dir

-Me tengo que quedar su pasaporte, señor. Le voy a mandar a inspección. Proceso de rutina

Em van fer continuar. Més endavant, hi havia un altre control. Tots els membres de la meva família van passar sense problemes. Quan em va tocar a mi, em van aturar. Un oficial negre de gairebé dos metres i cara de mala llet (aquest ja no era hispà) em va dir



-Not you. Follow me, please.

L'agent em va portar a una saleta que hi havia allà al costat. Estava ultra-seriós, i em mirava. A la sala hi havia una taula i una cadira. Una de les parets era de vidre, i veia com la meva família em miraven preocupats. Jo, val a dir-ho, estava una mica acollonit, tot i que pensava que la situació tenia la seva gràcia. L'oficial em va començar a fer preguntes, en un diàleg que intentaré transcriure:

-Where do you come from?

-You mean where do I live or where did I come from on my last flight?

-I mean where have you been during your trip.

-Oh, ok. Costa Rica.

-Do you carry any sandwitches?

(crec que no m'esperava aquesta pregunta i els ulls se'm van quedar com plats)

-Uh... yes, sir, I've got a sandwitch in my backpack.

-Does it contain any meat?

(jo seguia flipant)

-I think it has some chicken in it...

(sí, a l'avió m'havien donat un entrepà de pollastre i maionesa)

-You'll have to give it to me.

-OK...

(li dóno l'entrepà, que semblava més un bunyol, a aquelles alçades. Ell el llença a una paperera)

-Have you ever been to Irak?

-No

-Have you ever been to India?

-No

-Have you visited any farm recently?

(vaig començar a buscar la càmara oculta, estava flipant)

-...No...

(de fet sí que n'havia visitat una, a Costa Rica)

-Why is your passport different than the others?

-I lost it

(jo no havia perdut el passaport. L'havia hagut de renovar per motius que ara no vénen al cas).

En aquell moment, vaig pensar moltes coses de cop. Va anar més o menys així:

"Acabo de mentir-li per partida doble a un oficial de policia dels Estats Units. No tenia per què per-ho, però ho he fet. Aquí mentir a les autoritats està considerat delicte. Sóc un delinqüent. Als Estats Units".

Em vaig començar a visualitzar a mí mateix caminant pel corredor de la mort, amb la granota de color butà, mentre a banda i banda, presos mexicans i filipins em cridaven "¡Estamos contigo, compañero!"

De tornada a la realitat, l'agent em va seguir perguntant:

-Did you report this to the police?

A mí, quan em poso nerviós, em surt la verborrea. Per això vaig contestar alguna cosa com

-Yes, sir. I was in Mallorca, you know, the island in Spain, amb I was walking through a street market; I was carrying my passport in my pocket, but when I wanted to check it, suddenly it wasn't there any more...

L'agent, que fotia una cara indesxifrable mentre jo intentava explicar-li on és Mallorca, es va limitar a apuntar en un formulari alguna cosa com "Lost it. Reported to Spanish police". Semblava que d'un moment a l'altre s'aixecaria i em fotria un tiro amb una taser gun d'aquestes, i jo em quedaria allà al terra electrocutat.

Després de prendre unes notes més, i mantenint la cara de pocs amics, em va tornar el passaport i em va dir

-You can go now.

Vaig sortir de la saleta amb la sensació d'estar somiant.

Després d'això, el viatge va seguir. No amb normalitat, ja que no m'esperava que unes 10 hores després ens quedaríem penjats a Amsterdam durant tot un dia (i encara sense haver dormit), però això ja és una altra història.


Després de tot això, la meva pregunta és


"Senyors americans, deixaran vostès entrar al seu país a un humil delinqüent per anar a celebrar el cap d'any a Nova York? O en arribar al control de duanes em diran que per haver mentit a Florida ja me'n puc tornar a menjar els raïms a casa?"

Wednesday, December 12, 2007

Key To Reserva

El debat està obert. Bombolletes o Scorsese?

Amb la realització de l'últim spot de freixenet, a càrrec de Martin Scorsese, s'ha obert el debat. Què preferim, una peça feta amb gràcia per un director reconegut o un grupet de mosses amb un maillot de purpurina dient "uuuuh!" "oooooh!" i acompanyades de reconegudíssims artistes de la talla de Carlos Núñez o Cristina Pato (?)

Jo em quedo amb Scorsese.

Els defensors de les bombolles daurades argumenten que són una tradició de fa molts anys, i que l'anunci de Scorsese no té res a veure amb el nadal ni amb la felicitat, perquè a més hi surt una mort.


D'acord.


Em segueixo quedant amb el d'aquest any, sobretot tenint en compte la relativa qualitat del caldo que anuncia.

I tot per acabar recordant el que ja sabia: que Martin Scorsese parla un 75% més ràpid que la gent normal, i que té les celles més impressionants del món.


La peça:

Wednesday, December 05, 2007

God Bless America

Els diners




“Els diners no donen la felicitat”. Segur que això ho va dir un pobre. Un pobre menjat per l’enveja quan va veure un aristòcrata passejant el cul per davant seu.

Jo només tinc una resposta a això: I UNA POLLA!

Els diners poden donar molta, molta felicitat. Que després tu els facis servir pel que no toca, o siguis un imbècil i no els sàpigues aprofitar, això ja és una altra cosa.

Ja no em serveix ni tan sols allò que deia la Lola Flores de “el dinero no da la felicidad, pero calma los nervios”.

Jo vull ser ric. Molt ric. Ja n’estic fins els collons d’anar sempre amb l’aigua al coll, de tenir un poder adquisitiu nul. De veure’m tallades les ales contínuament perquè “uf, és justament el que necessito, però se me’n va molt del pressupost. Si de cas ja m’ho pensaré. Gràcies, adéu”.

Estic fins els collons de no poder comprar bons regals a la gent que s’ho mereix (i donar-los, de nou, felicitat), i haver de presentar-me davant d’ells el dia del seu aniversari amb un cd de la zona econòmica de la fnac, o un llibre, o qualsevol parida. I no em vingueu amb discursos de “ets un materialista, la gent que t’aprecia estarà super feliç amb algun regal personal i que pràcticament no costa diners. Regala-li un poema escrit per tu i una foto dels dos, i estarà content”.

Vinga va, per favor. És cert, jo seré feliç si algú que m’estimo em regala un poema i una foto, però seré MOLT més feliç si em regala un poema i un teclat de 2000 euros, o una foto i un cotxe.

Només hi ha dos tipus de persones. Un és el dels materialistes. L’altre el dels hipòcrites esnobs que fan veure que no són materialistes perquè això queda molt cool.

Vull més pasta, collons.

Némesis

boomp3.com


Tengo un nuevo némesis que no sabe que es un némesis.

Y que parece que lo va a joder todo de una forma muy bonita.

Pero hay temas sobre los que es mejor no escribir.

Tuesday, December 04, 2007

Doncs a tu que et follin, puta




Frases quem m'han dit en la meva vida, alguna més d'una vegada, i que tenen la virtut de tocar-me els collons:


-Tú, més que guapo, ets atractiu… una cosa rara.

-Ets el tio perfecte per casar-se i formar una família. Ara, el tema rotllo…

-Jo també sento carinyo cap a tu...

-No, si els cabells marrons i els ulls marrons també tenen el seu què, no?

-Ets un sol: prens molt bé els apunts i saps com funciona el Microsoft Word.

-Sembla que tens molt clar que el que val d’una persona és a dins.

-És guapo?
-És... molt bona persona.


I la clàssica, però no per això menys irritant

-No, si jo t’estimo… però ara ja només com a amic.




Curiosament, totes aquestes paraules han sortit de la boca de dones.

Podeu aportar noves frases, la llista és gairebé infinita...

Monday, December 03, 2007

Fernandes




És la rata del meu germà.

Crec que en realitat es diu Manolillo, i que a més és un hamster xinès. Val un euro, aproximadament. Això vol dir que l'entorn on viu més un sac de menjar val un 4000% més que ell mateix.

En estar tancat en una gàbia, té un autèntic comportament de reclús en centre penitenciari.

Aquí s'entrenava a la pista d'obstacles i feia unes dominades. Per allò d'enfortir bíceps i deltoides.

Després va entrar a la seva caseta i es va fer fer un tatuatge on posa "fuck you".


Un tipus dur, en Fernandes.




PD- La veu de mongòlic que riu i "canta" el tema de "mission: impossible" és la meva.