A Tres Bandes

26 de desembre del 2008. Dia de Sant Esteve. Com cada any, i des de ja en fa 15, per TV3 apareixen els simpàtics amics del Nadal a 3 Bandes. Aquest any, el gran mestre Parera ha anunciat que farà la carambola més espectacular de la seva carrera. Ja de natural és un home entusiasta, però en aquesta ocasió se li nota una emoció especial als ulls. Els directius de TV3 se'l creuen i confien en ell, i ja des del novembre han estat passant -fet inaudit- unes costoses peces d'autopromoció en els moments de Prime Time. Catalunya en pes ha estat alimentant una gran il·lusió, mesclada amb un xic d'intriga, per saber quin serà aquesta gran fita de la història del billar català.

Comença el programa. Com sempre, el show compta amb un invitat estranger, que competeix cordialment amb el mestre Parera i en Dani Sánchez. Aquest any es tracta del jugador iranià de billar Mustafa Semen. A propòsit d'això, i sabent que el cognom del billarista sol provocar hilaritat en el públic, Josep Maria Farràs evita pronunciar-lo gaires vegades, i es limita a anomenar-lo "l'amic Mustafa".

Les caramboles es van succeïnt, rodejades d'aquest aire festiu i màgic que sempre inspira el programa. Josep Maria Farràs exclama amb entusiasme els seus "BRUTAAAAAAL", i "IMPRESSIONAAAAANT". Res no fa pensar que el Nadal a 3 bandes d'aquest any hagi de ser especial. Res, excepte el detall que, periòdicament, el mestre Parera recorda la seva gran promesa. Cap a la meitat del programa desvetlla que el nom de la gesta que durà a terme té per nom "La Carambola Mil·lènium". Aquest fet li dóna un aire una mica pobre i carrincló, tenint en compte que ja fa vuit anys que hem entrat al nou mil·leni.

Un cop arribat el final del programa, comença el gran moment. Els llums baixen d'intensitat, el plató s'omple de fum gràcies a les màquines dedicades que hi ha instal·lades, i el mestre Parera surt de darrera d'una cortina. És evident que va disfressat, però costa saber de què. Porta uns pantalons -més aviat malles- daurats i brillants, una camisa vermella, una capa com de vampir antic i un barret de copa. Sona una música de misteri. Tota Catalunya està plantada davant del televisor. Els que es van perdre l'home arribant a la lluna estan consolats, perquè saben que aquest moment serà igual d'emotiu.

Sobre la taula només hi ha una bola blanca. El mestre parera demana silenci, explicant que necessita concentrar-se. S'acosta a la taula. Tot l'equip el segueix, amb precaució. Hi ha una atmosfera de tensió increïble.

El mestre Parera s'inclina, preparat per efectuar el cop. Gràcies al complex sistema de càmeres del plató, la imatge canvia d'angle sovint, oferint una molt bona visió de la situació. En un moment donat, i sense avisar, el mestre Parera colpeja la bola amb una gran velocitat i habilitat, i aquesta es dirigeix cap a una de les bandes. En menys d'un segon, el mestre s'aixeca, engrapa el tac amb força i el parteix, amb una cara de fúria que intimida, contra el cap de Josep Maria Farràs. Aquest, que ha estat agafat totalment desprevingut, deixa anar una mena de "UUGH", que se sent perfectament gràcies al micròfon que porta a la solapa, i tot seguit cau inconscient sobre la taula. La bola colpeja un parell de bandes més, abans de tocar el cos inanimat del presentador.

El públic es queda uns segons en silenci, mentre el mestre Parera es relaxa i mostra una expressió d'explícita satisfacció. Dani Sánchez es queda amb cara d'indiferència. Mustafa Semen no es pot creure el que acaba de veure, però no actua perquè no se sent gaire còmode en un lloc on ningú no parla el seu idioma.

De sobte, sota l'ordre del regidor, el públic comença a aplaudir. No hi ha ningú (conscient) per cridar "SENSACIONAAAAAL!!!", però la Mercè es passarà rient com una hiena durant els propers tretze minuts.

Oh!

Literal Version

Viva Obama ¡VIVA!

Sé que ja està absulotament tot dit sobre el procés electoral dels Estats Units, però més val tard que mai, així que jo també he volgut donar una mica de ressonància a la que em sembla, evidentment, la millor opció.

El sentit comú hauria de ser més que suficient per no tenir al cap un nom que no sigui el de Barack Obama, així que m'estalviaré de dir el que ja molts han dit: els ciutadans nord-americans tenen a les seves mans el dia 4 de novembre una oportunitat per donar un cop de volant al món, esperem que no la desaprofitin.

Més enllà de donar el meu suport a la candidatura, no entraré en discursos alliçonadors sobre el canvi que suposarà el govern demòcrata, així que directament poso un parell de peces dels centenars que corren per tot arreu) que m'han semblat divertides i/o encertades.

La primera, de mà d'uns vells coneguts de tothom. Aquí els recordem:



Vuit anys després i acusant el que han estat aquests terribles vuit anys, els protagonistes del WASSUP!!! tornen per donar suport a Obama:



I per acabar, MC Yogi i una peça que he trobat molt agradable i centrada:



Res més. ¡Viva Obama!

Weezer - Pork and Beans

oh oh OH

La fotogènia

The Planet Of The Living Dead

Heus ací que amb l'arribada del nou curs, les neurones es posen en marxa i sorgeixen una multitud de nous projectes per dur a la gran pantalla, assolir l'estrellat i entrar a l'olimp del cinema. Aquest és el primer.

"The Planet Of The Living Dead", el planeta dels morts vivents. El projecte està plantejat com un mockumentary, és a dir, un fals documental, que ara estàn molt de moda. Es tracta d'una mirada pretesament realista a un planeta que suposadament està molt lluny, els habitants del qual són tots, sense excepció, morts vivents, també coneguts com a ZOMBIES (encara allà no està ben vist anomenar-se així, es considera un signe d'esnobisme).

Com que absolutament tots els habitants del planeta (el nom oficial del qual és aquest mateix, "Planeta dels morts vivents") són zombies, i per tant no tenen humans per perseguir i menjar-se'n el cervell, les seves vides discorren pacíficament i de la manera més corrent que ens puguem imaginar. Cada matí agafen el cotxe o l'autobús i van a treballar, les dues setmanes de vacances que tenen fan una escapada a la platja o a la muntanya, els nens van a l'escola, els gossos persegueixen els pals que els llencen els seus amos, etcètera. Clar que sempre hi ha el típic zombie que té un afer de faldilles amb la seva secretària, o de tant en tant hi ha delinqüents zombies que roben o maten, però com a tot arreu. Allà la gent va al cine, mira el futbol, fa la compra del mes al Carrefour zombie, es baixa música d'internet i pateix d'estrenyiment ocasional. Igual que aquí. Només que són tots zombies.

Evidentment, en ser zombies ho fan tot més a poc a poc, com encantats, i caminen a batzegades, i a vegades se'ls desenganxa alguna extremitat, però ja se sap, és el que té ser un mort vivent.

El film consisteix en una sèrie d'explicacions sobre la vida quotidiana al planeta, esquitxades pels testimonis, a mode d'entrevista, de diversos morts vivents.

A continuació, uns fotogrames de la pel·lícula, on hi apareixen alguns d'aquests testimonis:

El matrimoni Dufour, amb el seu bebè-zombie de 3 dies

Virginia Procter al seu lloc de treball, les oficines d'una empresa de congelats

Tres treballadors més de la mateixa empresa

És bo reservar una estona cada dia per a fer esport i cuidar-se, com ens demostra Santiago Belvedere

Encara que sigui un dels zombies amb l'aspecte més desagradable de tot el film, aquest simpàtic mort vivent anomenat Manuel ens garanteix escènes d'allò més còmiques

Em sap greu posar un alre video, però és que l'he trobat absolutament espectacular. Només apte per als autèntics coneixedors dels freaks d'internet:

Moma Ranger

Uau.

World's Stupidest Quest

boomp3.com
En els últims dies he protagonitzat la recerca més estúpida del món.

Per posar-vos en antecedents, fa cosa d'un mes em van regalar un portàtil. Jo em vaig comprar un ratolí petit USB, perquè no m'agraden els touchpads. Per evitar els desgast del ratolí contra la taula, vaig pensar:

-Calla!; em faré amb una alfombreta (catifeta? estoreta?) de mouse, i així em durarà més.

Després de comprovar que no em quedava cap de les alfombretes que tenia fa un temps, vaig decidir que sortiria a comprar-ne una, que no podia ser gaire cara.

I aquí vaig iniciar la meva estúpida i infructuosa recerca, per arribar a la conclusió que no es pot comprar una alfombreta d'aquestes. Sembla una parida, però sospito que és una cosa que es pot aconseguir únicament per regal de cortesia, en adquirir un mouse, una motxilla o alguna cosa similar. És com intentar comprar aquelles tovalloletes amb aroma de llimona que et dónen als restaurants quan demanes gambes i et queden els dits pudents, o una bosseta amb gel de silica, les boletes que vénen amb els articles electrònics i que posa "do not eat" (sempre m'ha semblat que s'ha de ser molt imbècil per menjar-se les boles aquestes).

Total, que segueixo sense alfombreta de mouse després d'haver recorregut bastantes botigues amb la meva estúpida recerca. Jo m'hauria conformat amb qualsevol dibuix, des d'una totalment llisa de color gris fins una que tingués un negre ensenyant una titola de quaranta centímetres, però res de res. L'única opció que tinc, em sembla, és encarregar-ne una de personalitzada a una botiga de fotografia, això sí que ho fan. Crec que em faré fer una alfombreta personalitzada amb la imatge d'una alfombreta. Original.

Imbècils

boomp3.com

Un parc temàtic. Una atracció de nova factura, que, val a dir-ho, està tenint força èxit. Segons posa a la gran marquesina de l'entrada, es diu "LA FÚRIA DEL DÉU DE BABILÒNIA". Grans i petits -encara que no més petits de 130 centímetres- en gaudeixen i criden amb les emocions que l'atracció promet i proporciona.

Una mica a l'esquerra de l'entrada, on els visitants fan cua, i mig amagat però perfectament visible, hi ha un penell explicatiu amb un text. Al títol hi diu: "LA CIVILITZACIÓ BABILÒNICA".

El cartell explica, en no més de quatre minuts, l'essència del que va ser Babilònia, i constitueix una càpsula d'informació molt interessant. Permet fer-se una idea dels trets més importants de la societat babilònica i és un complement perfecte al viatge de l'atracció.

EL DRAMA: en els quatre mesos que fa que va obrir l'atracció, temps en què ha rebut més de 300.000 visitants, només dues persones i mitja han tingut els santíssims collons de llegir el cartell. Dic dues i mitja perquè la mitja és un que en llegir les 6 primeres línies va decidir que s'avorria.

Un text interessant i que a més a més ajudaria a disfrutar molt més de l'atracció (perquè al principi i al final hi ha unes pantalles on es projecta la imatge d'un actor encarnant el rei Nabucodonosor III, i la grandíssima majoria dels 299.997,5 imbècils que han pujat a l'atracció sense llegir el cartell no tenen ni puta idea de qui va ser Nabucodonosor III.

Els visitants només volen notar aquella atracció a l'estómac de quan la vagoneta fa una baixada, i cridar, i riure. Tot el que faci olor de coneixement els produeix al·lèrgia.


Imbècils.

Irish Lullaby

boomp3.com

Muchos problemas amorosos se solucionarían si los hombres se dieran (nos diéramos) cuenta de que lo que en realidad estamos buscando no es una amante, sino una segunda madre.


PD- Busco a tres caballeros para montar un Barbershop Vocal Quartet. Yo me reservo la plaza de lead, así que necesito un tenor, un barítono y un bajo. Requisitos: Tener buena voz, uniforme disponible de pantalón negro, camisa blanca con ligas, chaleco a rayas y sombrero de paja de ala estrecha, ¡y ganas de pasarlo bien!

California Girls

boomp3.com

Salvación

boomp3.com

Y de pronto, la salvación.

Zurich

boomp3.com

Está ella esperando delante del Café Zurich –más bien delante de la fnac- apoyada la espalda en la pared de chapa gris y leyendo una edición bastante antigua de Alicia en el país de las maravillas. Lleva el pelo teñido de negro y cortado justo por debajo de las orejas, el línea recta ascendente hacia la nuca, lo que le da un aire de Amélie que sólo gusta a los que, en el día de mañana, pondrán a sus hijos nombres de artículos de Ikea, cómo Skrüvsta, Basisk o Kaktus. También lleva pantalones muy estrechos, camiseta muy ancha, diadema roja y zapatos vintage.

Llega él atravesando Pelayo con decisión y rumbo fijo. Se acerca, aminorando la marcha, y apoya la mano sobre la pared de chapa gris, a unos pocos centímetros de la cabeza de ella, que se asusta y levanta la vista del libro.

-Hola –dice él-, ya estoy aquí.
-Ya. ¿Quién eres? –responde ella
- Soy todo lo que estabas esperando. Lo que necesitas.
-No es verdad. No te conozco.
-Ha llegado el momento, pues. Llevabas esperándome toda la vida.
-No, yo espero… a otra persona.
-¿Quieres un helado?
-No, no quiero un helado. Quiero que me dejes.
-No estás esperando a nadie en especial. Ni siquiera estás leyendo. Te apoyas en la pared de chapa gris y esperas, como si fueras el anzuelo de un pescador, que alguien se enganche a ti.
-Deja de decir…
-Que alguien te salve. Y yo he venido a salvarte.
-Bueno, quizá…
-¿Seguro que no quieres un helado?
-¿Y si dejara que me comprases un helado y justo después sacara de mi bolso con un dibujo de una Vespa un spray de pimienta anti-violadores y te lo vaciara sobre la cara y me largara corriendo?
-Bueno, es un riesgo que estoy dispuesto a asumir, más que nada porque sé seguro que no vas a hacer nada parecido.
-¿Cómo lo sabes?
-Porque está empezando a llover y estás cansada de ser un anzuelo.
-Vainilla con nueces de Macadamia. Tres bolas. Y con palitos de esos de colores por encima.

Special Jam

Si el alto mando pide ejercicios, le vamos a dar ejercicios.


Special Jam.

Edmond Vine Garth

boomp3.com

Esta vendría a ser la historia de un hombre que nació un día que llovía a gusto de caracoles y a rabia de domingueros, que creció en un hogar donde los viernes eran preceptivas las lentejas y los reyes magos pasaron de largo más de una vez; que esperaba sentado en su silla que llegara el cambio que tenía que llegar; que aprendió que cuando la respuesta es igual a “no”, era preferible cambiar de pregunta; que trabajó y trabajó antes de saber lo que significaba el trabajo; que vió cómo su cuerpo cambiaba, perdiendo pureza y ganando cicatrices; que se enamoró y se rompió el corazón; que se arregló el corazón roto para volverse a enamorar; que seguía esperando un cambio que no llegaba, que se fue a la guerra a matar personas que esperaban un cambio; que ganó la guerra y perdió la sensibilidad; que se casó con una mujer a la que no quería pero que le caía bien; que sabía que cada vez el cambio tenía menos margen de tiempo para acontecer; que fundó una casa, una familia y un linaje sobre un pantano sentimental; que tuvo un hijo que se le parecía; que trató de escribir un libro y todo lo que sacó de dos años de esfuerzo y dedicación absoluta fue el convencimiento de que con plantar un árbol y cumplir con el 66,6 % de las obligaciones de un hombre en esta vida ya se sacaba el aprobado a los ojos de Dios; que plantó un olivo delante de su casa que apenas creyó ver crecer en lo que le quedaba de vida; que cada vez estaba más convencido de que el cambio no llegaría nunca; que tuvo que cavar un agujero al pie del olivo y enterrar ahí a su esposa, que murió sin avisar, y ver cómo su hijo se iba de viaje hasta el fin de sus días; que se cansó de trabajar y decidió que seguiría trabajando a desgana; que contó los cabellos que se le caían de la cabeza; que cerró todas las ventanas de su casa y no quiso ver más el cielo; que no supo evolucionar y seguía escuchando su canción en un disco de piedra que cada día fallaba un poco más; que por fin dejó de esperar un cambio en su vida, y que murió un día soleado, a las 11.49 de la mañana, mientras el vecindario se llenaba de turistas y el periódico local anunciaba que los tiempos, por fin, habían cambiado.

Lo auténtico, lo intenso

Esto es, hablar sin el antifaz del holaquetal o el buenascomovamos. Es vela de domingo y sueño de lunes, verdadero tiempo y tiempo de verdad. Sentido y sensibilidad.

Es jugar al poker apostando fajos de consejos.

Escalera de color, y explosión reveladora
que es de pura metafísica a la vez que dan las horas;
lo profundo y panorámico, que es estético y orgánico;
de noches devastadoras, de días más que simpáticos…

De iras y de gulas, de juegos y de ruegos, de silencios y disculpas, aunque al fin y al cabo sea solo la vida, sin colorantes ni efectos especiales. Nada del otro mundo.

Bueno, bonito y barato. Simplemente es pasar un buen rato.

El placer de sentirse un no-robot.

Merece la pena.

Gracias y perdón por el descaro. Sinceramente.

Little Black Riding Hood

Profund, molt profund el tema, de veritat.

Bocazas

Ho sento però ara tot el que em puc permetre és això, ja escriuré una altra vegada quan acabi exàmens.

Lyrics

Avui estic molt content, perquè una de les meves creacions ha assolit l'èxit. A partir d'avui puc dir que entro en l'olimp de la música, gràcies la LLETRA que he escrit per aquesta cançó. Sé que queda malament que ho digui, però crec que ja em puc considerar un lletrista amb una qualitat, una maduresa i un savoir-faire importants. Per a escriure-la, em vaig inspirar en temes molt personals. A veure què us sembla:

Marla Singer

Marla Singer nació 26 años antes de conocer a Tyler, en un suburbio de Detroit. Su familia, dentro del esquema desestructurado, era bastanta típica. Fue la hija pequeña de Ed Singer, trabajador en una planta de fabricación de coches, y Jacqueline, una mujer que disfrutaba ocultándole a su marido las eróticas aventuras que tenía con los amigos de él. Marla tenía tres hermanos. Al mayor, Ed Junior, no llegó a conocerlo nunca. Cuando ella apenas había nacido, el primogénito de los singer cumplió 17 años, decidió que estaba harto de su familia y se largó. Decía que quería ser piloto de carreras y que nadie podría arrebatarle su sueño. Su familia nunca lo supo, pero Ed Junior murió tres semanas después en una pelea callejera. Ni siquiera había salido de Detroit. El segundo hermano, Joe, tuvo una vida gris. Asistió a la escuela pública sin hacer amigos, y a los 18 años se puso a trabajar en una fábrica de coches, la que le hacía la competencia a su padre. A los 21 conoció a Betty, una chica que no dudaba en llevar a cabo discretos actos de prostitución cuando no tenía dinero para comprar chicles, se fue a vivir a una casa gris y tuvo dos hijos grises. El tercer hermano, Lewis, fue lo que se dice un desastre. Batiendo un récord en lo que a drogadicciones se refiere, empezó su romance con el pegamento industrial a los 9 años. Desde entonces le gustó considerarse a sí mismo un “investigador de la conciencia”, aunque no era más que un burdo yonqui. Tenía una gran habilidad robando en pequeñas tiendas, y gracias a eso se las apañaba para ir sobreviviendo. Marla creció entre estas figuras de referencia. A decir verdad, casi nadie le hacía caso. Marla jugaba sola mientras su padre trabajaba, sus hermanos recorrían las calles y su madre se encerraba de la forma más descarada en su habitación con algún señor. Conoció el mundo de forma autodidacta, leyendo, y más tarde, explorando las calles, a veces siguiendo a Lewis a escondidas. Con los años, la salud de Ed fue empeorando, aunque él trataba de que las cosas no cambiaran, porque “siempre se puede estar peor”. Cuando Marla tenía 20 años, Ed contrajo la tuberculosis, y en vez de reaccionar, se limitó a contemplar cómo la enfermedad se lo iba comiendo lentamente. Parecía que a todos, incluso a Ed mismo, les daba pereza reaccionar. A los cuatro meses, Ed murió. Tuvo un entierro lo más sencillo posible, y la vida siguió. Marla decidió que no quería seguir vivendo ahí, así que un día se fue. Simplemente salió por la puerta diciendo “mamá, me voy”. Su madre respondió “de acuerdo”.

Marla estuvo días viviendo en la calle. Eligió irse en el mes de Julio, para no tener tanto frío por las noches, pero descubrió que el frío no es la peor parte de dormir en la calle. Igual que en el cuento de la lechera, Marla fue dando pasos que la llevaran a vivir una vida diferente. Empezó a trabajar en una cafetería. Cuando pudo ahorrar algo, se fue a vivir en una asquerosa pensión sin agua corriente y con cucarachas por todas partes. Y siguió trabajando. Unos meses después, cuando sus ahorros fueron significativos, cogió el primer autobús que se cruzó en su camino y viajó hacia otra ciudad. Fue cambiando de trabajo tan rápido como de compañero; ella se lo tomaba como una especie de entrenamiento para la vida. No importaba la calidad, solo la cantidad. Trabajó de camarera, de telefonista, de cajera en un supermercado y de dependienta en un estanco. Se acostó con peones de fábrica, soldados, músicos y hasta un abogado que estaba borracho y quería cometer una locura. Un día, a los 23 años, le ocurrió algo que la cambiaría. Cuando volvía, ya de noche, del trabajo, dos desconocidos la atacaron por detrás. Le dieron un golpe en la cabeza y la dejaron inconsciente. Marla despertó en una habitació oscura. Le costó casi un día asumir que la habían secuestrado. Durante los primeros días estaba desesperada. Sus secuestradores no tenían contacto con ella, pero le daban de comer y almenos podía dormir en una cama bastante confortable. Una semana después, uno de sus captores entró en la habitación para hablar con ella. Agresivo y desconfiado al principio, la conversación con Marla lo fue cambiando poco a poco. Se dio cuenta de que se habían equivocado de rehén. Nadie iba a ofrecer un rescate por ella. Después de tres horas de entrevista, le vendaron los ojos a Marla, la subieron a un coche y la llevaron a un parque, haciéndole jurar que hasta pasados cinco minutos no se quitaría la venda. Los dos tipos se fueron. Después de aquella experiencia, Marla desconfiaba de todo el mundo. Seguía con ganas de experimentar, pero se sentía sola. Necesitaba hablar con alguien, que alguien la escuchara. Una tarde, al bajar del autobús, un chico le dio un papel con la dirección de un grupo de terapia para familiares de tatrapléjicos. Iba a tirarlo, pero de repente consideró la opción de ir a una de las reuniones. Al fin y al cabo, era gente con la que establecer contacto, almas pasando por omentos bajas buscando otras almas a con las que complementarse.. Después de esa reunión, Marla se sintió mejor. Había inventado una historia sobre su madre y el infierno de una silla de ruedas, que le reportó abrazos y consuelo de los otros asistentes.Así que decidió acudir a todas las reuniones de ese tipo que encontrara. Los siguientes tres años frecuentó terapias sobre los temas más variados, desde cáncer de piel hasta claustrofobia. Hasta que una tarde, en una de esas reuniones, vió a un tipo que le provocó un cierto interés.

Simfònic

Si em coneixeu o heu entrat mínimament al blog, sabreu que toco en un grup de música, Sharpsound.

Últimament, una de les idees que més m'ha perseguit, tot i que és materialment impossible, és gravar un disc acompanyats per una orquestra simfònica.

Metallica ho ha fet. Dream Theater ho ha fet. Antònia Font ho ha fet. I els resultats en els tres casos els trobo brillants.

Però avui he trobat el que m'ha provocat un veritable èxtasi simfònic.

Delfin Quishpe, el GRAN Delfín Quishpe, ha fet una versió simfònica del seu mega èxit, "Torres Gemelas".

Ara sí que ja no tinc excusa, necessito un disc simfònic.

"Torres Gemelas", clàssic imprescindible:



I la nova versió, amb orquestra simfònica:

Al Volver