De vidre

La vida és fràgil, n’ estic convençut.. A vegades m'espanta pensar-hi. Som de vidre. No és que vulgui posar-me pessimista (encara que de fet sóc pessimista). És veritat que quan camino pel carrer no acostumo a veure gent morint de cop i volta. Però, la veritat... sembla tan fàcil...!

El cos humà és tou, trencadís i delicat. Surts al carrer, cau un aeròlit del cel sobre el teu cap i mors. O prens arsènic en comptes de sacarina. O et pica una vídua negra que s'ha amagat a la teva sabatilla. O simplement caus fulminat mentre estàs cagant.

I això no és com el Mario Bros. Aquí no hi ha "continues". Si es creua en la teva vida un aerolit, una culleradeta d'arsènic, una aranyeta, una "fulminància" o qualsevol dels milers de factors fatals de l'univers, no pots prémer l’START ni posar una altra moneda per seguir jugant.
A tothom li fa por el GAME OVER. Perquè després d'això arriba l'avorriment etern.

Molt de compte.

Què és millor? Quedar-se a casa, en el llit, escoltant chill out, menjant arròs bullit i llegint un mortadelo, tot per reduir riscos, o viure a tope i aprofitar fins a l'últim segon encara que això sigui un magnífic reclam per a aràcnids i masses de gel de vint quilos?

Cuideu-vos