You have the right to remain in silence

Si tot va bé, d'aquí a dues setmanes faré un dels viatges que més ganes tinc de fer: a Nova York. En posts propers explicaré quins són els meus plans.

El que ara em té amoïnat és el dubte de si podré entrar o no al país. M'explico.

Aquest estiu, tornant de Costa Rica, vam fer escala a Orlando, Florida. És una estupidesa enorme, trobo, que et facin entrar al país i passar tots els tràmits per fer-ho (que als EUA són MOLTS tràmits), tenint en compte que 20 minuts després has de sortir del país (desfent tots els tràmits que has fet fa una estoneta). En passar el control de duana, l'oficial (un tal Escobedo, els que treballen en aquests llocs sempre són hispans, i més a Florida) va advertir que el meu passaport era diferent que la resta dels de la meva família.



Això i la pinta de guerriller que portava jo (16 dies sense afaitar-me i gairebé 30 hores sense dormir) van fer que l'Escobedo em mirés amb cara d'estranyat. Amb un to mig de simpatia i mig de sospita em va dir

-Me tengo que quedar su pasaporte, señor. Le voy a mandar a inspección. Proceso de rutina

Em van fer continuar. Més endavant, hi havia un altre control. Tots els membres de la meva família van passar sense problemes. Quan em va tocar a mi, em van aturar. Un oficial negre de gairebé dos metres i cara de mala llet (aquest ja no era hispà) em va dir



-Not you. Follow me, please.

L'agent em va portar a una saleta que hi havia allà al costat. Estava ultra-seriós, i em mirava. A la sala hi havia una taula i una cadira. Una de les parets era de vidre, i veia com la meva família em miraven preocupats. Jo, val a dir-ho, estava una mica acollonit, tot i que pensava que la situació tenia la seva gràcia. L'oficial em va començar a fer preguntes, en un diàleg que intentaré transcriure:

-Where do you come from?

-You mean where do I live or where did I come from on my last flight?

-I mean where have you been during your trip.

-Oh, ok. Costa Rica.

-Do you carry any sandwitches?

(crec que no m'esperava aquesta pregunta i els ulls se'm van quedar com plats)

-Uh... yes, sir, I've got a sandwitch in my backpack.

-Does it contain any meat?

(jo seguia flipant)

-I think it has some chicken in it...

(sí, a l'avió m'havien donat un entrepà de pollastre i maionesa)

-You'll have to give it to me.

-OK...

(li dóno l'entrepà, que semblava més un bunyol, a aquelles alçades. Ell el llença a una paperera)

-Have you ever been to Irak?

-No

-Have you ever been to India?

-No

-Have you visited any farm recently?

(vaig començar a buscar la càmara oculta, estava flipant)

-...No...

(de fet sí que n'havia visitat una, a Costa Rica)

-Why is your passport different than the others?

-I lost it

(jo no havia perdut el passaport. L'havia hagut de renovar per motius que ara no vénen al cas).

En aquell moment, vaig pensar moltes coses de cop. Va anar més o menys així:

"Acabo de mentir-li per partida doble a un oficial de policia dels Estats Units. No tenia per què per-ho, però ho he fet. Aquí mentir a les autoritats està considerat delicte. Sóc un delinqüent. Als Estats Units".

Em vaig començar a visualitzar a mí mateix caminant pel corredor de la mort, amb la granota de color butà, mentre a banda i banda, presos mexicans i filipins em cridaven "¡Estamos contigo, compañero!"

De tornada a la realitat, l'agent em va seguir perguntant:

-Did you report this to the police?

A mí, quan em poso nerviós, em surt la verborrea. Per això vaig contestar alguna cosa com

-Yes, sir. I was in Mallorca, you know, the island in Spain, amb I was walking through a street market; I was carrying my passport in my pocket, but when I wanted to check it, suddenly it wasn't there any more...

L'agent, que fotia una cara indesxifrable mentre jo intentava explicar-li on és Mallorca, es va limitar a apuntar en un formulari alguna cosa com "Lost it. Reported to Spanish police". Semblava que d'un moment a l'altre s'aixecaria i em fotria un tiro amb una taser gun d'aquestes, i jo em quedaria allà al terra electrocutat.

Després de prendre unes notes més, i mantenint la cara de pocs amics, em va tornar el passaport i em va dir

-You can go now.

Vaig sortir de la saleta amb la sensació d'estar somiant.

Després d'això, el viatge va seguir. No amb normalitat, ja que no m'esperava que unes 10 hores després ens quedaríem penjats a Amsterdam durant tot un dia (i encara sense haver dormit), però això ja és una altra història.


Després de tot això, la meva pregunta és


"Senyors americans, deixaran vostès entrar al seu país a un humil delinqüent per anar a celebrar el cap d'any a Nova York? O en arribar al control de duanes em diran que per haver mentit a Florida ja me'n puc tornar a menjar els raïms a casa?"