Els diners

“Els diners no donen la felicitat”. Segur que això ho va dir un pobre. Un pobre menjat per l’enveja quan va veure un aristòcrata passejant el cul per davant seu.

Jo només tinc una resposta a això: I UNA POLLA!

Els diners poden donar molta, molta felicitat. Que després tu els facis servir pel que no toca, o siguis un imbècil i no els sàpigues aprofitar, això ja és una altra cosa.

Ja no em serveix ni tan sols allò que deia la Lola Flores de “el dinero no da la felicidad, pero calma los nervios”.

Jo vull ser ric. Molt ric. Ja n’estic fins els collons d’anar sempre amb l’aigua al coll, de tenir un poder adquisitiu nul. De veure’m tallades les ales contínuament perquè “uf, és justament el que necessito, però se me’n va molt del pressupost. Si de cas ja m’ho pensaré. Gràcies, adéu”.

Estic fins els collons de no poder comprar bons regals a la gent que s’ho mereix (i donar-los, de nou, felicitat), i haver de presentar-me davant d’ells el dia del seu aniversari amb un cd de la zona econòmica de la fnac, o un llibre, o qualsevol parida. I no em vingueu amb discursos de “ets un materialista, la gent que t’aprecia estarà super feliç amb algun regal personal i que pràcticament no costa diners. Regala-li un poema escrit per tu i una foto dels dos, i estarà content”.

Vinga va, per favor. És cert, jo seré feliç si algú que m’estimo em regala un poema i una foto, però seré MOLT més feliç si em regala un poema i un teclat de 2000 euros, o una foto i un cotxe.

Només hi ha dos tipus de persones. Un és el dels materialistes. L’altre el dels hipòcrites esnobs que fan veure que no són materialistes perquè això queda molt cool.

Vull més pasta, collons.