Avui estic molt content, perquè una de les meves creacions ha assolit l'èxit. A partir d'avui puc dir que entro en l'olimp de la música, gràcies la LLETRA que he escrit per aquesta cançó. Sé que queda malament que ho digui, però crec que ja em puc considerar un lletrista amb una qualitat, una maduresa i un savoir-faire importants. Per a escriure-la, em vaig inspirar en temes molt personals. A veure què us sembla:
Thursday, January 24, 2008
Saturday, January 19, 2008
Marla Singer

Marla Singer nació 26 años antes de conocer a Tyler, en un suburbio de Detroit. Su familia, dentro del esquema desestructurado, era bastanta típica. Fue la hija pequeña de Ed Singer, trabajador en una planta de fabricación de coches, y Jacqueline, una mujer que disfrutaba ocultándole a su marido las eróticas aventuras que tenía con los amigos de él. Marla tenía tres hermanos. Al mayor, Ed Junior, no llegó a conocerlo nunca. Cuando ella apenas había nacido, el primogénito de los singer cumplió 17 años, decidió que estaba harto de su familia y se largó. Decía que quería ser piloto de carreras y que nadie podría arrebatarle su sueño. Su familia nunca lo supo, pero Ed Junior murió tres semanas después en una pelea callejera. Ni siquiera había salido de Detroit. El segundo hermano, Joe, tuvo una vida gris. Asistió a la escuela pública sin hacer amigos, y a los 18 años se puso a trabajar en una fábrica de coches, la que le hacía la competencia a su padre. A los 21 conoció a Betty, una chica que no dudaba en llevar a cabo discretos actos de prostitución cuando no tenía dinero para comprar chicles, se fue a vivir a una casa gris y tuvo dos hijos grises. El tercer hermano, Lewis, fue lo que se dice un desastre. Batiendo un récord en lo que a drogadicciones se refiere, empezó su romance con el pegamento industrial a los 9 años. Desde entonces le gustó considerarse a sí mismo un “investigador de la conciencia”, aunque no era más que un burdo yonqui. Tenía una gran habilidad robando en pequeñas tiendas, y gracias a eso se las apañaba para ir sobreviviendo. Marla creció entre estas figuras de referencia. A decir verdad, casi nadie le hacía caso. Marla jugaba sola mientras su padre trabajaba, sus hermanos recorrían las calles y su madre se encerraba de la forma más descarada en su habitación con algún señor. Conoció el mundo de forma autodidacta, leyendo, y más tarde, explorando las calles, a veces siguiendo a Lewis a escondidas. Con los años, la salud de Ed fue empeorando, aunque él trataba de que las cosas no cambiaran, porque “siempre se puede estar peor”. Cuando Marla tenía 20 años, Ed contrajo la tuberculosis, y en vez de reaccionar, se limitó a contemplar cómo la enfermedad se lo iba comiendo lentamente. Parecía que a todos, incluso a Ed mismo, les daba pereza reaccionar. A los cuatro meses, Ed murió. Tuvo un entierro lo más sencillo posible, y la vida siguió. Marla decidió que no quería seguir vivendo ahí, así que un día se fue. Simplemente salió por la puerta diciendo “mamá, me voy”. Su madre respondió “de acuerdo”.
Marla estuvo días viviendo en la calle. Eligió irse en el mes de Julio, para no tener tanto frío por las noches, pero descubrió que el frío no es la peor parte de dormir en la calle. Igual que en el cuento de la lechera, Marla fue dando pasos que la llevaran a vivir una vida diferente. Empezó a trabajar en una cafetería. Cuando pudo ahorrar algo, se fue a vivir en una asquerosa pensión sin agua corriente y con cucarachas por todas partes. Y siguió trabajando. Unos meses después, cuando sus ahorros fueron significativos, cogió el primer autobús que se cruzó en su camino y viajó hacia otra ciudad. Fue cambiando de trabajo tan rápido como de compañero; ella se lo tomaba como una especie de entrenamiento para la vida. No importaba la calidad, solo la cantidad. Trabajó de camarera, de telefonista, de cajera en un supermercado y de dependienta en un estanco. Se acostó con peones de fábrica, soldados, músicos y hasta un abogado que estaba borracho y quería cometer una locura. Un día, a los 23 años, le ocurrió algo que la cambiaría. Cuando volvía, ya de noche, del trabajo, dos desconocidos la atacaron por detrás. Le dieron un golpe en la cabeza y la dejaron inconsciente. Marla despertó en una habitació oscura. Le costó casi un día asumir que la habían secuestrado. Durante los primeros días estaba desesperada. Sus secuestradores no tenían contacto con ella, pero le daban de comer y almenos podía dormir en una cama bastante confortable. Una semana después, uno de sus captores entró en la habitación para hablar con ella. Agresivo y desconfiado al principio, la conversación con Marla lo fue cambiando poco a poco. Se dio cuenta de que se habían equivocado de rehén. Nadie iba a ofrecer un rescate por ella. Después de tres horas de entrevista, le vendaron los ojos a Marla, la subieron a un coche y la llevaron a un parque, haciéndole jurar que hasta pasados cinco minutos no se quitaría la venda. Los dos tipos se fueron. Después de aquella experiencia, Marla desconfiaba de todo el mundo. Seguía con ganas de experimentar, pero se sentía sola. Necesitaba hablar con alguien, que alguien la escuchara. Una tarde, al bajar del autobús, un chico le dio un papel con la dirección de un grupo de terapia para familiares de tatrapléjicos. Iba a tirarlo, pero de repente consideró la opción de ir a una de las reuniones. Al fin y al cabo, era gente con la que establecer contacto, almas pasando por omentos bajas buscando otras almas a con las que complementarse.. Después de esa reunión, Marla se sintió mejor. Había inventado una historia sobre su madre y el infierno de una silla de ruedas, que le reportó abrazos y consuelo de los otros asistentes.Así que decidió acudir a todas las reuniones de ese tipo que encontrara. Los siguientes tres años frecuentó terapias sobre los temas más variados, desde cáncer de piel hasta claustrofobia. Hasta que una tarde, en una de esas reuniones, vió a un tipo que le provocó un cierto interés.
Friday, January 18, 2008
Simfònic
Si em coneixeu o heu entrat mínimament al blog, sabreu que toco en un grup de música, Sharpsound.
Últimament, una de les idees que més m'ha perseguit, tot i que és materialment impossible, és gravar un disc acompanyats per una orquestra simfònica.
Metallica ho ha fet. Dream Theater ho ha fet. Antònia Font ho ha fet. I els resultats en els tres casos els trobo brillants.
Però avui he trobat el que m'ha provocat un veritable èxtasi simfònic.
Delfin Quishpe, el GRAN Delfín Quishpe, ha fet una versió simfònica del seu mega èxit, "Torres Gemelas".
Ara sí que ja no tinc excusa, necessito un disc simfònic.
"Torres Gemelas", clàssic imprescindible:
I la nova versió, amb orquestra simfònica:
Últimament, una de les idees que més m'ha perseguit, tot i que és materialment impossible, és gravar un disc acompanyats per una orquestra simfònica.
Metallica ho ha fet. Dream Theater ho ha fet. Antònia Font ho ha fet. I els resultats en els tres casos els trobo brillants.
Però avui he trobat el que m'ha provocat un veritable èxtasi simfònic.
Delfin Quishpe, el GRAN Delfín Quishpe, ha fet una versió simfònica del seu mega èxit, "Torres Gemelas".
Ara sí que ja no tinc excusa, necessito un disc simfònic.
"Torres Gemelas", clàssic imprescindible:
I la nova versió, amb orquestra simfònica:
Wednesday, January 16, 2008
Sunday, January 13, 2008
Sharpsound
Promocionar algú o alguna cosa en aquest blog és fer-li un trist favor, perquè això no ho lleigeix ni Déu, em fa l'efecte, però vaja, avui poso aquí l'adreça del myspace del Sharpsound, el grup de música on toco, perquè veieu i sentiu quin tipus de sorollet em dedico a fer. Cliqueu aquí per anar al MySpace
Thursday, January 10, 2008
Wednesday, January 09, 2008
Tuesday, January 08, 2008
Curiós final d'alguns reis de Birmània
THEINHKO: El va matar un camperol per menjar-se els seus cogombres (931 d.c.) La reina de Theinhko, per por dels desordres civils, va amagar el camperol a palau i el va vestir amb gales reials. Va ser proclamat NYAUNG-U SAWRHAN, "el rei cogombre". Posteriorment va transformar la seva plantació de cogombres en uns jardins reials.
TABINSHWETI: El van decapitar els seus cambrers quan buscava un elefant blanc fictici (1551).
MINREKYAWSWA: El va esclafar el seu propi elefant (1417).
NARATHIHAPATE: El van obligar a ingerir verí (1287).
RAZADARIT: Es va enredar amb una corda quan intentava capturar uns elefants (1423).
NANDABAYIN: Va morir de riure quan un comerciant italià el va informar que Venècia era un estat lliure i sense rei (1599).
ANAWRAHTA: Va ser cornejat per un búfal en el transcurs d'una campanya militar (1077).
UZANA: El va trepitjar un elefant (1345).
TABINSHWETI: El van decapitar els seus cambrers quan buscava un elefant blanc fictici (1551).
MINREKYAWSWA: El va esclafar el seu propi elefant (1417).
NARATHIHAPATE: El van obligar a ingerir verí (1287).
RAZADARIT: Es va enredar amb una corda quan intentava capturar uns elefants (1423).
NANDABAYIN: Va morir de riure quan un comerciant italià el va informar que Venècia era un estat lliure i sense rei (1599).
ANAWRAHTA: Va ser cornejat per un búfal en el transcurs d'una campanya militar (1077).
UZANA: El va trepitjar un elefant (1345).
Sunday, January 06, 2008
Saturday, December 22, 2007
Escrit per mi
Avui he somiat que tenia una conversa amb algú. No ve al cas qui era, de fet era un personatge imaginari, que no existeix en la realitat. Estàvem debatent sobre un tema, ell (ella) tenia una opinió i jo una altra, que coincideix amb la que hauria tingut jo si la discussió tingués lloc no en un somni sinó en la vida real. Després d'una estona, em donava un argument que em desmuntava. Era impossible de rebatre. Bravo. En aquell moment m'he despertat, pensant
"Aquesta cabrona m'acaba de desarmar, ha dinamitat la defensa de la meva opinió amb un argument de collons. Que bona que és la mal parida...".
I llavors me n'he adonat. Ella no existeix. L'he creada jo. Per tant, qualsevol argument brillant que pugui fer servir, en realitat és meu. Encara que vagi redicalment en contra de les meves creences.
M'ha semblat bastant paradoxal.
"Aquesta cabrona m'acaba de desarmar, ha dinamitat la defensa de la meva opinió amb un argument de collons. Que bona que és la mal parida...".
I llavors me n'he adonat. Ella no existeix. L'he creada jo. Per tant, qualsevol argument brillant que pugui fer servir, en realitat és meu. Encara que vagi redicalment en contra de les meves creences.
M'ha semblat bastant paradoxal.
Friday, December 21, 2007
De vidre
La vida és fràgil, n’ estic convençut.. A vegades m'espanta pensar-hi. Som de vidre. No és que vulgui posar-me pessimista (encara que de fet sóc pessimista). És veritat que quan camino pel carrer no acostumo a veure gent morint de cop i volta. Però, la veritat... sembla tan fàcil...!
El cos humà és tou, trencadís i delicat. Surts al carrer, cau un aeròlit del cel sobre el teu cap i mors. O prens arsènic en comptes de sacarina. O et pica una vídua negra que s'ha amagat a la teva sabatilla. O simplement caus fulminat mentre estàs cagant.
I això no és com el Mario Bros. Aquí no hi ha "continues". Si es creua en la teva vida un aerolit, una culleradeta d'arsènic, una aranyeta, una "fulminància" o qualsevol dels milers de factors fatals de l'univers, no pots prémer l’START ni posar una altra moneda per seguir jugant.
A tothom li fa por el GAME OVER. Perquè després d'això arriba l'avorriment etern.
Molt de compte.
Què és millor? Quedar-se a casa, en el llit, escoltant chill out, menjant arròs bullit i llegint un mortadelo, tot per reduir riscos, o viure a tope i aprofitar fins a l'últim segon encara que això sigui un magnífic reclam per a aràcnids i masses de gel de vint quilos?
Cuideu-vos
El cos humà és tou, trencadís i delicat. Surts al carrer, cau un aeròlit del cel sobre el teu cap i mors. O prens arsènic en comptes de sacarina. O et pica una vídua negra que s'ha amagat a la teva sabatilla. O simplement caus fulminat mentre estàs cagant.
I això no és com el Mario Bros. Aquí no hi ha "continues". Si es creua en la teva vida un aerolit, una culleradeta d'arsènic, una aranyeta, una "fulminància" o qualsevol dels milers de factors fatals de l'univers, no pots prémer l’START ni posar una altra moneda per seguir jugant.
A tothom li fa por el GAME OVER. Perquè després d'això arriba l'avorriment etern.
Molt de compte.
Què és millor? Quedar-se a casa, en el llit, escoltant chill out, menjant arròs bullit i llegint un mortadelo, tot per reduir riscos, o viure a tope i aprofitar fins a l'últim segon encara que això sigui un magnífic reclam per a aràcnids i masses de gel de vint quilos?
Cuideu-vos
Thursday, December 20, 2007
Oh My God
Jo vull que els meus concerts siguin com els de Blue Man Group. En serio. Vull una performance d'aquesta envergadura. Vull fabricar-me els meus propis instruments. Vull un milió de watts de potència, un escenari immens i vint persones al damunt. Ho trobo brutal. Jo això ho he de fer.
A dalt, "I Feel Love", amb Blue Man Group i Annette Strean.
Thursday, December 13, 2007
You have the right to remain in silence
Si tot va bé, d'aquí a dues setmanes faré un dels viatges que més ganes tinc de fer: a Nova York. En posts propers explicaré quins són els meus plans.
El que ara em té amoïnat és el dubte de si podré entrar o no al país. M'explico.
Aquest estiu, tornant de Costa Rica, vam fer escala a Orlando, Florida. És una estupidesa enorme, trobo, que et facin entrar al país i passar tots els tràmits per fer-ho (que als EUA són MOLTS tràmits), tenint en compte que 20 minuts després has de sortir del país (desfent tots els tràmits que has fet fa una estoneta). En passar el control de duana, l'oficial (un tal Escobedo, els que treballen en aquests llocs sempre són hispans, i més a Florida) va advertir que el meu passaport era diferent que la resta dels de la meva família.

Això i la pinta de guerriller que portava jo (16 dies sense afaitar-me i gairebé 30 hores sense dormir) van fer que l'Escobedo em mirés amb cara d'estranyat. Amb un to mig de simpatia i mig de sospita em va dir
-Me tengo que quedar su pasaporte, señor. Le voy a mandar a inspección. Proceso de rutina
Em van fer continuar. Més endavant, hi havia un altre control. Tots els membres de la meva família van passar sense problemes. Quan em va tocar a mi, em van aturar. Un oficial negre de gairebé dos metres i cara de mala llet (aquest ja no era hispà) em va dir

-Not you. Follow me, please.
L'agent em va portar a una saleta que hi havia allà al costat. Estava ultra-seriós, i em mirava. A la sala hi havia una taula i una cadira. Una de les parets era de vidre, i veia com la meva família em miraven preocupats. Jo, val a dir-ho, estava una mica acollonit, tot i que pensava que la situació tenia la seva gràcia. L'oficial em va començar a fer preguntes, en un diàleg que intentaré transcriure:
-Where do you come from?
-You mean where do I live or where did I come from on my last flight?
-I mean where have you been during your trip.
-Oh, ok. Costa Rica.
-Do you carry any sandwitches?
(crec que no m'esperava aquesta pregunta i els ulls se'm van quedar com plats)
-Uh... yes, sir, I've got a sandwitch in my backpack.
-Does it contain any meat?
(jo seguia flipant)
-I think it has some chicken in it...
(sí, a l'avió m'havien donat un entrepà de pollastre i maionesa)
-You'll have to give it to me.
-OK...
(li dóno l'entrepà, que semblava més un bunyol, a aquelles alçades. Ell el llença a una paperera)
-Have you ever been to Irak?
-No
-Have you ever been to India?
-No
-Have you visited any farm recently?
(vaig començar a buscar la càmara oculta, estava flipant)
-...No...
(de fet sí que n'havia visitat una, a Costa Rica)
-Why is your passport different than the others?
-I lost it
(jo no havia perdut el passaport. L'havia hagut de renovar per motius que ara no vénen al cas).
En aquell moment, vaig pensar moltes coses de cop. Va anar més o menys així:
"Acabo de mentir-li per partida doble a un oficial de policia dels Estats Units. No tenia per què per-ho, però ho he fet. Aquí mentir a les autoritats està considerat delicte. Sóc un delinqüent. Als Estats Units".
Em vaig començar a visualitzar a mí mateix caminant pel corredor de la mort, amb la granota de color butà, mentre a banda i banda, presos mexicans i filipins em cridaven "¡Estamos contigo, compañero!"
De tornada a la realitat, l'agent em va seguir perguntant:
-Did you report this to the police?
A mí, quan em poso nerviós, em surt la verborrea. Per això vaig contestar alguna cosa com
-Yes, sir. I was in Mallorca, you know, the island in Spain, amb I was walking through a street market; I was carrying my passport in my pocket, but when I wanted to check it, suddenly it wasn't there any more...
L'agent, que fotia una cara indesxifrable mentre jo intentava explicar-li on és Mallorca, es va limitar a apuntar en un formulari alguna cosa com "Lost it. Reported to Spanish police". Semblava que d'un moment a l'altre s'aixecaria i em fotria un tiro amb una taser gun d'aquestes, i jo em quedaria allà al terra electrocutat.
Després de prendre unes notes més, i mantenint la cara de pocs amics, em va tornar el passaport i em va dir
-You can go now.
Vaig sortir de la saleta amb la sensació d'estar somiant.
Després d'això, el viatge va seguir. No amb normalitat, ja que no m'esperava que unes 10 hores després ens quedaríem penjats a Amsterdam durant tot un dia (i encara sense haver dormit), però això ja és una altra història.
Després de tot això, la meva pregunta és
"Senyors americans, deixaran vostès entrar al seu país a un humil delinqüent per anar a celebrar el cap d'any a Nova York? O en arribar al control de duanes em diran que per haver mentit a Florida ja me'n puc tornar a menjar els raïms a casa?"
El que ara em té amoïnat és el dubte de si podré entrar o no al país. M'explico.
Aquest estiu, tornant de Costa Rica, vam fer escala a Orlando, Florida. És una estupidesa enorme, trobo, que et facin entrar al país i passar tots els tràmits per fer-ho (que als EUA són MOLTS tràmits), tenint en compte que 20 minuts després has de sortir del país (desfent tots els tràmits que has fet fa una estoneta). En passar el control de duana, l'oficial (un tal Escobedo, els que treballen en aquests llocs sempre són hispans, i més a Florida) va advertir que el meu passaport era diferent que la resta dels de la meva família.
Això i la pinta de guerriller que portava jo (16 dies sense afaitar-me i gairebé 30 hores sense dormir) van fer que l'Escobedo em mirés amb cara d'estranyat. Amb un to mig de simpatia i mig de sospita em va dir
-Me tengo que quedar su pasaporte, señor. Le voy a mandar a inspección. Proceso de rutina
Em van fer continuar. Més endavant, hi havia un altre control. Tots els membres de la meva família van passar sense problemes. Quan em va tocar a mi, em van aturar. Un oficial negre de gairebé dos metres i cara de mala llet (aquest ja no era hispà) em va dir

-Not you. Follow me, please.
L'agent em va portar a una saleta que hi havia allà al costat. Estava ultra-seriós, i em mirava. A la sala hi havia una taula i una cadira. Una de les parets era de vidre, i veia com la meva família em miraven preocupats. Jo, val a dir-ho, estava una mica acollonit, tot i que pensava que la situació tenia la seva gràcia. L'oficial em va començar a fer preguntes, en un diàleg que intentaré transcriure:
-Where do you come from?
-You mean where do I live or where did I come from on my last flight?
-I mean where have you been during your trip.
-Oh, ok. Costa Rica.
-Do you carry any sandwitches?
(crec que no m'esperava aquesta pregunta i els ulls se'm van quedar com plats)
-Uh... yes, sir, I've got a sandwitch in my backpack.
-Does it contain any meat?
(jo seguia flipant)
-I think it has some chicken in it...
(sí, a l'avió m'havien donat un entrepà de pollastre i maionesa)
-You'll have to give it to me.
-OK...
(li dóno l'entrepà, que semblava més un bunyol, a aquelles alçades. Ell el llença a una paperera)
-Have you ever been to Irak?
-No
-Have you ever been to India?
-No
-Have you visited any farm recently?
(vaig començar a buscar la càmara oculta, estava flipant)
-...No...
(de fet sí que n'havia visitat una, a Costa Rica)
-Why is your passport different than the others?
-I lost it
(jo no havia perdut el passaport. L'havia hagut de renovar per motius que ara no vénen al cas).
En aquell moment, vaig pensar moltes coses de cop. Va anar més o menys així:
"Acabo de mentir-li per partida doble a un oficial de policia dels Estats Units. No tenia per què per-ho, però ho he fet. Aquí mentir a les autoritats està considerat delicte. Sóc un delinqüent. Als Estats Units".
Em vaig començar a visualitzar a mí mateix caminant pel corredor de la mort, amb la granota de color butà, mentre a banda i banda, presos mexicans i filipins em cridaven "¡Estamos contigo, compañero!"
De tornada a la realitat, l'agent em va seguir perguntant:
-Did you report this to the police?
A mí, quan em poso nerviós, em surt la verborrea. Per això vaig contestar alguna cosa com
-Yes, sir. I was in Mallorca, you know, the island in Spain, amb I was walking through a street market; I was carrying my passport in my pocket, but when I wanted to check it, suddenly it wasn't there any more...
L'agent, que fotia una cara indesxifrable mentre jo intentava explicar-li on és Mallorca, es va limitar a apuntar en un formulari alguna cosa com "Lost it. Reported to Spanish police". Semblava que d'un moment a l'altre s'aixecaria i em fotria un tiro amb una taser gun d'aquestes, i jo em quedaria allà al terra electrocutat.
Després de prendre unes notes més, i mantenint la cara de pocs amics, em va tornar el passaport i em va dir
-You can go now.
Vaig sortir de la saleta amb la sensació d'estar somiant.
Després d'això, el viatge va seguir. No amb normalitat, ja que no m'esperava que unes 10 hores després ens quedaríem penjats a Amsterdam durant tot un dia (i encara sense haver dormit), però això ja és una altra història.
Després de tot això, la meva pregunta és
"Senyors americans, deixaran vostès entrar al seu país a un humil delinqüent per anar a celebrar el cap d'any a Nova York? O en arribar al control de duanes em diran que per haver mentit a Florida ja me'n puc tornar a menjar els raïms a casa?"
Wednesday, December 12, 2007
Key To Reserva
El debat està obert. Bombolletes o Scorsese?
Amb la realització de l'últim spot de freixenet, a càrrec de Martin Scorsese, s'ha obert el debat. Què preferim, una peça feta amb gràcia per un director reconegut o un grupet de mosses amb un maillot de purpurina dient "uuuuh!" "oooooh!" i acompanyades de reconegudíssims artistes de la talla de Carlos Núñez o Cristina Pato (?)
Jo em quedo amb Scorsese.
Els defensors de les bombolles daurades argumenten que són una tradició de fa molts anys, i que l'anunci de Scorsese no té res a veure amb el nadal ni amb la felicitat, perquè a més hi surt una mort.
D'acord.
Em segueixo quedant amb el d'aquest any, sobretot tenint en compte la relativa qualitat del caldo que anuncia.
I tot per acabar recordant el que ja sabia: que Martin Scorsese parla un 75% més ràpid que la gent normal, i que té les celles més impressionants del món.
La peça:
Amb la realització de l'últim spot de freixenet, a càrrec de Martin Scorsese, s'ha obert el debat. Què preferim, una peça feta amb gràcia per un director reconegut o un grupet de mosses amb un maillot de purpurina dient "uuuuh!" "oooooh!" i acompanyades de reconegudíssims artistes de la talla de Carlos Núñez o Cristina Pato (?)
Jo em quedo amb Scorsese.
Els defensors de les bombolles daurades argumenten que són una tradició de fa molts anys, i que l'anunci de Scorsese no té res a veure amb el nadal ni amb la felicitat, perquè a més hi surt una mort.
D'acord.
Em segueixo quedant amb el d'aquest any, sobretot tenint en compte la relativa qualitat del caldo que anuncia.
I tot per acabar recordant el que ja sabia: que Martin Scorsese parla un 75% més ràpid que la gent normal, i que té les celles més impressionants del món.
La peça:
Wednesday, December 05, 2007
Els diners

“Els diners no donen la felicitat”. Segur que això ho va dir un pobre. Un pobre menjat per l’enveja quan va veure un aristòcrata passejant el cul per davant seu.
Jo només tinc una resposta a això: I UNA POLLA!
Els diners poden donar molta, molta felicitat. Que després tu els facis servir pel que no toca, o siguis un imbècil i no els sàpigues aprofitar, això ja és una altra cosa.
Ja no em serveix ni tan sols allò que deia la Lola Flores de “el dinero no da la felicidad, pero calma los nervios”.
Jo vull ser ric. Molt ric. Ja n’estic fins els collons d’anar sempre amb l’aigua al coll, de tenir un poder adquisitiu nul. De veure’m tallades les ales contínuament perquè “uf, és justament el que necessito, però se me’n va molt del pressupost. Si de cas ja m’ho pensaré. Gràcies, adéu”.
Estic fins els collons de no poder comprar bons regals a la gent que s’ho mereix (i donar-los, de nou, felicitat), i haver de presentar-me davant d’ells el dia del seu aniversari amb un cd de la zona econòmica de la fnac, o un llibre, o qualsevol parida. I no em vingueu amb discursos de “ets un materialista, la gent que t’aprecia estarà super feliç amb algun regal personal i que pràcticament no costa diners. Regala-li un poema escrit per tu i una foto dels dos, i estarà content”.
Vinga va, per favor. És cert, jo seré feliç si algú que m’estimo em regala un poema i una foto, però seré MOLT més feliç si em regala un poema i un teclat de 2000 euros, o una foto i un cotxe.
Només hi ha dos tipus de persones. Un és el dels materialistes. L’altre el dels hipòcrites esnobs que fan veure que no són materialistes perquè això queda molt cool.
Vull més pasta, collons.
Némesis
boomp3.com
Tengo un nuevo némesis que no sabe que es un némesis.
Y que parece que lo va a joder todo de una forma muy bonita.
Pero hay temas sobre los que es mejor no escribir.
Tengo un nuevo némesis que no sabe que es un némesis.
Y que parece que lo va a joder todo de una forma muy bonita.
Pero hay temas sobre los que es mejor no escribir.
Tuesday, December 04, 2007
Doncs a tu que et follin, puta

Frases quem m'han dit en la meva vida, alguna més d'una vegada, i que tenen la virtut de tocar-me els collons:
-Tú, més que guapo, ets atractiu… una cosa rara.
-Ets el tio perfecte per casar-se i formar una família. Ara, el tema rotllo…
-Jo també sento carinyo cap a tu...
-No, si els cabells marrons i els ulls marrons també tenen el seu què, no?
-Ets un sol: prens molt bé els apunts i saps com funciona el Microsoft Word.
-Sembla que tens molt clar que el que val d’una persona és a dins.
-És guapo?
-És... molt bona persona.
I la clàssica, però no per això menys irritant
-No, si jo t’estimo… però ara ja només com a amic.
Curiosament, totes aquestes paraules han sortit de la boca de dones.
Podeu aportar noves frases, la llista és gairebé infinita...
Monday, December 03, 2007
Fernandes
És la rata del meu germà.
Crec que en realitat es diu Manolillo, i que a més és un hamster xinès. Val un euro, aproximadament. Això vol dir que l'entorn on viu més un sac de menjar val un 4000% més que ell mateix.
En estar tancat en una gàbia, té un autèntic comportament de reclús en centre penitenciari.
Aquí s'entrenava a la pista d'obstacles i feia unes dominades. Per allò d'enfortir bíceps i deltoides.
Després va entrar a la seva caseta i es va fer fer un tatuatge on posa "fuck you".
Un tipus dur, en Fernandes.
PD- La veu de mongòlic que riu i "canta" el tema de "mission: impossible" és la meva.
Wednesday, November 28, 2007
Gràcies
Vet aquí el video que m'ha fet descollonar bastant en les últimes 24 hores, SOBRETOT els últims 10 segons...
Subscribe to:
Posts (Atom)
