Avui he somiat que tenia una conversa amb algú. No ve al cas qui era, de fet era un personatge imaginari, que no existeix en la realitat. Estàvem debatent sobre un tema, ell (ella) tenia una opinió i jo una altra, que coincideix amb la que hauria tingut jo si la discussió tingués lloc no en un somni sinó en la vida real. Després d'una estona, em donava un argument que em desmuntava. Era impossible de rebatre. Bravo. En aquell moment m'he despertat, pensant
"Aquesta cabrona m'acaba de desarmar, ha dinamitat la defensa de la meva opinió amb un argument de collons. Que bona que és la mal parida...".
I llavors me n'he adonat. Ella no existeix. L'he creada jo. Per tant, qualsevol argument brillant que pugui fer servir, en realitat és meu. Encara que vagi redicalment en contra de les meves creences.
M'ha semblat bastant paradoxal.
Saturday, December 22, 2007
Friday, December 21, 2007
De vidre
La vida és fràgil, n’ estic convençut.. A vegades m'espanta pensar-hi. Som de vidre. No és que vulgui posar-me pessimista (encara que de fet sóc pessimista). És veritat que quan camino pel carrer no acostumo a veure gent morint de cop i volta. Però, la veritat... sembla tan fàcil...!
El cos humà és tou, trencadís i delicat. Surts al carrer, cau un aeròlit del cel sobre el teu cap i mors. O prens arsènic en comptes de sacarina. O et pica una vídua negra que s'ha amagat a la teva sabatilla. O simplement caus fulminat mentre estàs cagant.
I això no és com el Mario Bros. Aquí no hi ha "continues". Si es creua en la teva vida un aerolit, una culleradeta d'arsènic, una aranyeta, una "fulminància" o qualsevol dels milers de factors fatals de l'univers, no pots prémer l’START ni posar una altra moneda per seguir jugant.
A tothom li fa por el GAME OVER. Perquè després d'això arriba l'avorriment etern.
Molt de compte.
Què és millor? Quedar-se a casa, en el llit, escoltant chill out, menjant arròs bullit i llegint un mortadelo, tot per reduir riscos, o viure a tope i aprofitar fins a l'últim segon encara que això sigui un magnífic reclam per a aràcnids i masses de gel de vint quilos?
Cuideu-vos
El cos humà és tou, trencadís i delicat. Surts al carrer, cau un aeròlit del cel sobre el teu cap i mors. O prens arsènic en comptes de sacarina. O et pica una vídua negra que s'ha amagat a la teva sabatilla. O simplement caus fulminat mentre estàs cagant.
I això no és com el Mario Bros. Aquí no hi ha "continues". Si es creua en la teva vida un aerolit, una culleradeta d'arsènic, una aranyeta, una "fulminància" o qualsevol dels milers de factors fatals de l'univers, no pots prémer l’START ni posar una altra moneda per seguir jugant.
A tothom li fa por el GAME OVER. Perquè després d'això arriba l'avorriment etern.
Molt de compte.
Què és millor? Quedar-se a casa, en el llit, escoltant chill out, menjant arròs bullit i llegint un mortadelo, tot per reduir riscos, o viure a tope i aprofitar fins a l'últim segon encara que això sigui un magnífic reclam per a aràcnids i masses de gel de vint quilos?
Cuideu-vos
Thursday, December 20, 2007
Oh My God
Jo vull que els meus concerts siguin com els de Blue Man Group. En serio. Vull una performance d'aquesta envergadura. Vull fabricar-me els meus propis instruments. Vull un milió de watts de potència, un escenari immens i vint persones al damunt. Ho trobo brutal. Jo això ho he de fer.
A dalt, "I Feel Love", amb Blue Man Group i Annette Strean.
Thursday, December 13, 2007
You have the right to remain in silence
Si tot va bé, d'aquí a dues setmanes faré un dels viatges que més ganes tinc de fer: a Nova York. En posts propers explicaré quins són els meus plans.
El que ara em té amoïnat és el dubte de si podré entrar o no al país. M'explico.
Aquest estiu, tornant de Costa Rica, vam fer escala a Orlando, Florida. És una estupidesa enorme, trobo, que et facin entrar al país i passar tots els tràmits per fer-ho (que als EUA són MOLTS tràmits), tenint en compte que 20 minuts després has de sortir del país (desfent tots els tràmits que has fet fa una estoneta). En passar el control de duana, l'oficial (un tal Escobedo, els que treballen en aquests llocs sempre són hispans, i més a Florida) va advertir que el meu passaport era diferent que la resta dels de la meva família.
Això i la pinta de guerriller que portava jo (16 dies sense afaitar-me i gairebé 30 hores sense dormir) van fer que l'Escobedo em mirés amb cara d'estranyat. Amb un to mig de simpatia i mig de sospita em va dir
-Me tengo que quedar su pasaporte, señor. Le voy a mandar a inspección. Proceso de rutina
Em van fer continuar. Més endavant, hi havia un altre control. Tots els membres de la meva família van passar sense problemes. Quan em va tocar a mi, em van aturar. Un oficial negre de gairebé dos metres i cara de mala llet (aquest ja no era hispà) em va dir
-Not you. Follow me, please.
L'agent em va portar a una saleta que hi havia allà al costat. Estava ultra-seriós, i em mirava. A la sala hi havia una taula i una cadira. Una de les parets era de vidre, i veia com la meva família em miraven preocupats. Jo, val a dir-ho, estava una mica acollonit, tot i que pensava que la situació tenia la seva gràcia. L'oficial em va començar a fer preguntes, en un diàleg que intentaré transcriure:
-Where do you come from?
-You mean where do I live or where did I come from on my last flight?
-I mean where have you been during your trip.
-Oh, ok. Costa Rica.
-Do you carry any sandwitches?
(crec que no m'esperava aquesta pregunta i els ulls se'm van quedar com plats)
-Uh... yes, sir, I've got a sandwitch in my backpack.
-Does it contain any meat?
(jo seguia flipant)
-I think it has some chicken in it...
(sí, a l'avió m'havien donat un entrepà de pollastre i maionesa)
-You'll have to give it to me.
-OK...
(li dóno l'entrepà, que semblava més un bunyol, a aquelles alçades. Ell el llença a una paperera)
-Have you ever been to Irak?
-No
-Have you ever been to India?
-No
-Have you visited any farm recently?
(vaig començar a buscar la càmara oculta, estava flipant)
-...No...
(de fet sí que n'havia visitat una, a Costa Rica)
-Why is your passport different than the others?
-I lost it
(jo no havia perdut el passaport. L'havia hagut de renovar per motius que ara no vénen al cas).
En aquell moment, vaig pensar moltes coses de cop. Va anar més o menys així:
"Acabo de mentir-li per partida doble a un oficial de policia dels Estats Units. No tenia per què per-ho, però ho he fet. Aquí mentir a les autoritats està considerat delicte. Sóc un delinqüent. Als Estats Units".
Em vaig començar a visualitzar a mí mateix caminant pel corredor de la mort, amb la granota de color butà, mentre a banda i banda, presos mexicans i filipins em cridaven "¡Estamos contigo, compañero!"
De tornada a la realitat, l'agent em va seguir perguntant:
-Did you report this to the police?
A mí, quan em poso nerviós, em surt la verborrea. Per això vaig contestar alguna cosa com
-Yes, sir. I was in Mallorca, you know, the island in Spain, amb I was walking through a street market; I was carrying my passport in my pocket, but when I wanted to check it, suddenly it wasn't there any more...
L'agent, que fotia una cara indesxifrable mentre jo intentava explicar-li on és Mallorca, es va limitar a apuntar en un formulari alguna cosa com "Lost it. Reported to Spanish police". Semblava que d'un moment a l'altre s'aixecaria i em fotria un tiro amb una taser gun d'aquestes, i jo em quedaria allà al terra electrocutat.
Després de prendre unes notes més, i mantenint la cara de pocs amics, em va tornar el passaport i em va dir
-You can go now.
Vaig sortir de la saleta amb la sensació d'estar somiant.
Després d'això, el viatge va seguir. No amb normalitat, ja que no m'esperava que unes 10 hores després ens quedaríem penjats a Amsterdam durant tot un dia (i encara sense haver dormit), però això ja és una altra història.
Després de tot això, la meva pregunta és
"Senyors americans, deixaran vostès entrar al seu país a un humil delinqüent per anar a celebrar el cap d'any a Nova York? O en arribar al control de duanes em diran que per haver mentit a Florida ja me'n puc tornar a menjar els raïms a casa?"
El que ara em té amoïnat és el dubte de si podré entrar o no al país. M'explico.
Aquest estiu, tornant de Costa Rica, vam fer escala a Orlando, Florida. És una estupidesa enorme, trobo, que et facin entrar al país i passar tots els tràmits per fer-ho (que als EUA són MOLTS tràmits), tenint en compte que 20 minuts després has de sortir del país (desfent tots els tràmits que has fet fa una estoneta). En passar el control de duana, l'oficial (un tal Escobedo, els que treballen en aquests llocs sempre són hispans, i més a Florida) va advertir que el meu passaport era diferent que la resta dels de la meva família.
Això i la pinta de guerriller que portava jo (16 dies sense afaitar-me i gairebé 30 hores sense dormir) van fer que l'Escobedo em mirés amb cara d'estranyat. Amb un to mig de simpatia i mig de sospita em va dir
-Me tengo que quedar su pasaporte, señor. Le voy a mandar a inspección. Proceso de rutina
Em van fer continuar. Més endavant, hi havia un altre control. Tots els membres de la meva família van passar sense problemes. Quan em va tocar a mi, em van aturar. Un oficial negre de gairebé dos metres i cara de mala llet (aquest ja no era hispà) em va dir
-Not you. Follow me, please.
L'agent em va portar a una saleta que hi havia allà al costat. Estava ultra-seriós, i em mirava. A la sala hi havia una taula i una cadira. Una de les parets era de vidre, i veia com la meva família em miraven preocupats. Jo, val a dir-ho, estava una mica acollonit, tot i que pensava que la situació tenia la seva gràcia. L'oficial em va començar a fer preguntes, en un diàleg que intentaré transcriure:
-Where do you come from?
-You mean where do I live or where did I come from on my last flight?
-I mean where have you been during your trip.
-Oh, ok. Costa Rica.
-Do you carry any sandwitches?
(crec que no m'esperava aquesta pregunta i els ulls se'm van quedar com plats)
-Uh... yes, sir, I've got a sandwitch in my backpack.
-Does it contain any meat?
(jo seguia flipant)
-I think it has some chicken in it...
(sí, a l'avió m'havien donat un entrepà de pollastre i maionesa)
-You'll have to give it to me.
-OK...
(li dóno l'entrepà, que semblava més un bunyol, a aquelles alçades. Ell el llença a una paperera)
-Have you ever been to Irak?
-No
-Have you ever been to India?
-No
-Have you visited any farm recently?
(vaig començar a buscar la càmara oculta, estava flipant)
-...No...
(de fet sí que n'havia visitat una, a Costa Rica)
-Why is your passport different than the others?
-I lost it
(jo no havia perdut el passaport. L'havia hagut de renovar per motius que ara no vénen al cas).
En aquell moment, vaig pensar moltes coses de cop. Va anar més o menys així:
"Acabo de mentir-li per partida doble a un oficial de policia dels Estats Units. No tenia per què per-ho, però ho he fet. Aquí mentir a les autoritats està considerat delicte. Sóc un delinqüent. Als Estats Units".
Em vaig començar a visualitzar a mí mateix caminant pel corredor de la mort, amb la granota de color butà, mentre a banda i banda, presos mexicans i filipins em cridaven "¡Estamos contigo, compañero!"
De tornada a la realitat, l'agent em va seguir perguntant:
-Did you report this to the police?
A mí, quan em poso nerviós, em surt la verborrea. Per això vaig contestar alguna cosa com
-Yes, sir. I was in Mallorca, you know, the island in Spain, amb I was walking through a street market; I was carrying my passport in my pocket, but when I wanted to check it, suddenly it wasn't there any more...
L'agent, que fotia una cara indesxifrable mentre jo intentava explicar-li on és Mallorca, es va limitar a apuntar en un formulari alguna cosa com "Lost it. Reported to Spanish police". Semblava que d'un moment a l'altre s'aixecaria i em fotria un tiro amb una taser gun d'aquestes, i jo em quedaria allà al terra electrocutat.
Després de prendre unes notes més, i mantenint la cara de pocs amics, em va tornar el passaport i em va dir
-You can go now.
Vaig sortir de la saleta amb la sensació d'estar somiant.
Després d'això, el viatge va seguir. No amb normalitat, ja que no m'esperava que unes 10 hores després ens quedaríem penjats a Amsterdam durant tot un dia (i encara sense haver dormit), però això ja és una altra història.
Després de tot això, la meva pregunta és
"Senyors americans, deixaran vostès entrar al seu país a un humil delinqüent per anar a celebrar el cap d'any a Nova York? O en arribar al control de duanes em diran que per haver mentit a Florida ja me'n puc tornar a menjar els raïms a casa?"
Wednesday, December 12, 2007
Key To Reserva
El debat està obert. Bombolletes o Scorsese?
Amb la realització de l'últim spot de freixenet, a càrrec de Martin Scorsese, s'ha obert el debat. Què preferim, una peça feta amb gràcia per un director reconegut o un grupet de mosses amb un maillot de purpurina dient "uuuuh!" "oooooh!" i acompanyades de reconegudíssims artistes de la talla de Carlos Núñez o Cristina Pato (?)
Jo em quedo amb Scorsese.
Els defensors de les bombolles daurades argumenten que són una tradició de fa molts anys, i que l'anunci de Scorsese no té res a veure amb el nadal ni amb la felicitat, perquè a més hi surt una mort.
D'acord.
Em segueixo quedant amb el d'aquest any, sobretot tenint en compte la relativa qualitat del caldo que anuncia.
I tot per acabar recordant el que ja sabia: que Martin Scorsese parla un 75% més ràpid que la gent normal, i que té les celles més impressionants del món.
La peça:
Amb la realització de l'últim spot de freixenet, a càrrec de Martin Scorsese, s'ha obert el debat. Què preferim, una peça feta amb gràcia per un director reconegut o un grupet de mosses amb un maillot de purpurina dient "uuuuh!" "oooooh!" i acompanyades de reconegudíssims artistes de la talla de Carlos Núñez o Cristina Pato (?)
Jo em quedo amb Scorsese.
Els defensors de les bombolles daurades argumenten que són una tradició de fa molts anys, i que l'anunci de Scorsese no té res a veure amb el nadal ni amb la felicitat, perquè a més hi surt una mort.
D'acord.
Em segueixo quedant amb el d'aquest any, sobretot tenint en compte la relativa qualitat del caldo que anuncia.
I tot per acabar recordant el que ja sabia: que Martin Scorsese parla un 75% més ràpid que la gent normal, i que té les celles més impressionants del món.
La peça:
Wednesday, December 05, 2007
Els diners
“Els diners no donen la felicitat”. Segur que això ho va dir un pobre. Un pobre menjat per l’enveja quan va veure un aristòcrata passejant el cul per davant seu.
Jo només tinc una resposta a això: I UNA POLLA!
Els diners poden donar molta, molta felicitat. Que després tu els facis servir pel que no toca, o siguis un imbècil i no els sàpigues aprofitar, això ja és una altra cosa.
Ja no em serveix ni tan sols allò que deia la Lola Flores de “el dinero no da la felicidad, pero calma los nervios”.
Jo vull ser ric. Molt ric. Ja n’estic fins els collons d’anar sempre amb l’aigua al coll, de tenir un poder adquisitiu nul. De veure’m tallades les ales contínuament perquè “uf, és justament el que necessito, però se me’n va molt del pressupost. Si de cas ja m’ho pensaré. Gràcies, adéu”.
Estic fins els collons de no poder comprar bons regals a la gent que s’ho mereix (i donar-los, de nou, felicitat), i haver de presentar-me davant d’ells el dia del seu aniversari amb un cd de la zona econòmica de la fnac, o un llibre, o qualsevol parida. I no em vingueu amb discursos de “ets un materialista, la gent que t’aprecia estarà super feliç amb algun regal personal i que pràcticament no costa diners. Regala-li un poema escrit per tu i una foto dels dos, i estarà content”.
Vinga va, per favor. És cert, jo seré feliç si algú que m’estimo em regala un poema i una foto, però seré MOLT més feliç si em regala un poema i un teclat de 2000 euros, o una foto i un cotxe.
Només hi ha dos tipus de persones. Un és el dels materialistes. L’altre el dels hipòcrites esnobs que fan veure que no són materialistes perquè això queda molt cool.
Vull més pasta, collons.
Némesis
boomp3.com
Tengo un nuevo némesis que no sabe que es un némesis.
Y que parece que lo va a joder todo de una forma muy bonita.
Pero hay temas sobre los que es mejor no escribir.
Tengo un nuevo némesis que no sabe que es un némesis.
Y que parece que lo va a joder todo de una forma muy bonita.
Pero hay temas sobre los que es mejor no escribir.
Tuesday, December 04, 2007
Doncs a tu que et follin, puta
Frases quem m'han dit en la meva vida, alguna més d'una vegada, i que tenen la virtut de tocar-me els collons:
-Tú, més que guapo, ets atractiu… una cosa rara.
-Ets el tio perfecte per casar-se i formar una família. Ara, el tema rotllo…
-Jo també sento carinyo cap a tu...
-No, si els cabells marrons i els ulls marrons també tenen el seu què, no?
-Ets un sol: prens molt bé els apunts i saps com funciona el Microsoft Word.
-Sembla que tens molt clar que el que val d’una persona és a dins.
-És guapo?
-És... molt bona persona.
I la clàssica, però no per això menys irritant
-No, si jo t’estimo… però ara ja només com a amic.
Curiosament, totes aquestes paraules han sortit de la boca de dones.
Podeu aportar noves frases, la llista és gairebé infinita...
Monday, December 03, 2007
Fernandes
És la rata del meu germà.
Crec que en realitat es diu Manolillo, i que a més és un hamster xinès. Val un euro, aproximadament. Això vol dir que l'entorn on viu més un sac de menjar val un 4000% més que ell mateix.
En estar tancat en una gàbia, té un autèntic comportament de reclús en centre penitenciari.
Aquí s'entrenava a la pista d'obstacles i feia unes dominades. Per allò d'enfortir bíceps i deltoides.
Després va entrar a la seva caseta i es va fer fer un tatuatge on posa "fuck you".
Un tipus dur, en Fernandes.
PD- La veu de mongòlic que riu i "canta" el tema de "mission: impossible" és la meva.
Wednesday, November 28, 2007
Gràcies
Vet aquí el video que m'ha fet descollonar bastant en les últimes 24 hores, SOBRETOT els últims 10 segons...
Monday, November 26, 2007
Tango
Cuando ella entra en el campo de batalla, él ya hace cuarenta minutos y seis segundos que está esperando. Automáticamente empieza el juego. Para los dos. Sin ni siquiera mirarse, ejecutan sus primeros movimientos. Él termina con su trago y enciende un puro, ella da sensación de seguridad. Hacen falta unos movimientos de muestra para empezar quien de los dos va a ser el cazador esta noche. Ella ha apostado por el clásico recurso del vesido largo y rojo. Él no necesita nada más que su paciencia y su serenidad. Trazan entre sus figuras segmentos de espacio de longitud variable, que se acortan a cada minuto. Los dos saben que el buen cazador es aquél que establece los términos para que la presa se acerque a él. También saben que la línea recta es el camino más corto entre dos puntos, pero no siempre el más efectivo. Están bailando, están totalmente unidos, y aún no se han mirado. Les separan metros, pero ya disfrutan del tango. Esta noche va a ser la dama quien tome la iniciativa. Ella cruza las piernas. Él, secretamente, los dedos. Luego cruzan las miradas. Es un duelo equilibrado. Ella saca su pañuelo, él dos billetes y un nuevo movimiento. Compra dos copas y le ofrece una a ella. Acepta, claro. Beben, preparándose para el inminente inicio de los movimientos serios, los que van a muerte. Terminan simultáneamente sus copas, y de una forma asombrosamente sincronizada, se atacan ferozmente. Ella clava sus ojos en él. Él la arrastra solo con aplomo y media sonrisa. Le tiende la mano. Ella se inclina y muestra su cuello. Dignísimos adversarios. Tercer tango y baile literal. Las arremetidas son violentas, la caza ha llegado a su término. El final es previsible:
la mano en la mano,
la mano en la cosa,
la cosa en la mano,
la cosa en la cosa...
y a otra cosa, mariposa.
Saturday, November 24, 2007
Desafortunada
Una amiga me'n va fer adonar, i té tota la raó. A quin capullo se li acut posar, per una campanya que fomenta el bon rotllo i condemna el masclisme i el control sobre les dones, una foto on surt una noia amb aquest collar d'esclava?
Collons, només falta que el tio li posi una corretja a l'anella aquesta que penja i la tregui a passejar...
Friday, November 23, 2007
Juan Palomo
Yo soy el señor Juan Palomo,
yo me lo guiso,
yo me lo como.
Juan Palomo encarcelado,
de hambre muerto,
de frío helado
Juan Palomo ojo amarillo
aquí te mato
si aquí te pillo.
Juan Palomo del palomar
bate las alas
y echa a volar.
Juan palomo deprimido
mitad novato
mitad curtido.
Juan Palomo un poco triste
porque estuviste
y ya te has ido.
Com mola escriure poemes chorras en 5 minuts :D
Thursday, November 22, 2007
Incongruència
Per què alguns conceptes tan tristos com INTIFADA o PEDÒFIL, corresponen a paraules que sonen tan còmiques en ser pronunciades?
No és just...
No és just...
Tuesday, November 20, 2007
La competición
Nos juntábamos los domingos por la tarde y competíamos para ver quien tenía más piedras en su camino. Exponíamos, por turnos, muy ordenadamente, sincronizando problemas con un café con leche que alargábamos durante más de una hora (porque no teníamos dinero, y no conocíamos el “venga, otra ronda”). Nos guardábamos de dar consejos porque, ya se sabe, las personas nada damos con tanta gratuidad como un consejo. Al final de cada reunión escogíamos, por votación popular, quién de los cinco era “el más desgraciado de la semana”, y el galardonado recibía el privilegio de tomarse el café gratis.
Y semana tras semana competíamos, echando nuestras penas al ruedo como si fueran gallos de pelea alimentados con esmero, para llegar siempre a la conclusión de que las chinchetas, con un vasito de agua, pasan mejor.
Sunday, November 18, 2007
Reciclatge (tercera i última part, de moment)
boomp3.com
¿Es eso todo lo que puedes hacer? ¿Sólo eso?
Se trata de ir recibiendo golpes. No sabes nada de la vida. Con el primero te dejan un ojo morado, y tú continúas. Sigues viviendo. Un directo de derecha que te abre la ceja. Notas cómo la sangre se te mete en el ojo, pero tú continúas. Con el siguiente te revientan el labio. Automáticamente percibes ese sabor a hierro en la boca y te parece que se te van a caer todos los dientes. Pero te quedan dientes, para enseñárselos a la vida y hacerle saber que todavía estás dispuesto a que te dé unas cuantas hostias más. Como respuesta recibes un gancho en el pómulo. La dirección ascendente del puñetazo hace que el cerebro se golpee violentamente contra las paredes del cráneo, es el equivalente a un choque contra una pared a 90 km/h. Esto hace que millones de neuronas mueran de repente. Pero tú continúas. Pones cara de fiera y esperas algo nuevo. De hecho no pierdes la serenidad. Ni con el rodillazo que la vida te da en la frente y hace que te tambalees y llegues a poner una mano en el suelo. No sabes por que no te abandonas a la fuerza de los impactos. Quizá es solo para joder, para dar la nota y llevar la contraria. Pero el KO técnico no entra dentro de tus planes. No piensas en cuánto tiempo podrás seguir aguantando, solo esbozas una espécie de sonrisa ácida y le gritas a la vida, a media voz:
¿Es eso todo lo que puedes hacer? ¿Sólo eso?
------------------------------------------------------------------------------
Va, prometo que no tronaré a reciclar, almenys fins d'aquí una bona temporada, quan em trobi amb una nova i desesperant falta d'idees.
Saturday, November 17, 2007
Thursday, November 15, 2007
El buscador del silencio
boomp3.com
Érase una vez que se era un buscador del silencio. Un hombre que había oído demasiado en su vida. Los discursos de la rutina, la música del desengaño y el ruido de la estupidez habían acabado por transformarle en alguien que buscaba el silencio desesperadamente. Primero se limitó a rehuir los ambientes cargantes. Sus viajes al campo, para evitar los coches, la histeria urbana y las multitudes cada vez eran más frecuentes. Pero pronto necesitó más. Pronto el canto de los pájaros, y el murmullo del río que había frente a su cabaña empezaron a parecerle ruidos, primero antipáticos y luego insoportables. Necesitaba silencio. Invirtió todos sus ahorros en la reforma de su casa. Forró todas las paredes con los materiales aislantes más avanzados. Le dijo a todo el mundo que el trabajo le obligaba a viajar durante unas semanas al otro lado del océano, y se encerró para encontrar un poco de silencio. Pasó días sentado en un rincón, concentrado, buscando su intangible tesoro. Rompió todos sus relojes, para que el “tic-tac” no se le clavara en el cerebro. Al poco tiempo dejó de comer, de moverse. Hacía demasiado ruido. Se sentía desesperado, porque cuanto menos hacía, más atronador le parecía el cóctel acústico que le rodeaba. No servían de nada los tapones para los oídos, ni el aislante, ni todo su empeño para lograr, por fin, un poco de silencio.
Un día llegó a su límite. El estruendo de su respiración le estaba llevando a la locura. Cerró los ojos y retuvo el aire. Y se horrorizó. Pudo oir perfectamente su corazón latiendo fuerte, literalmente insultándole, asegurándole que iba a fracasar siempre. Oía la sangre corriendo por sus venas, cómo un río desbordado, y el ruido le inundaba la cabeza. Oía también crecer su pelo y sus uñas. Su cuerpo era una desesperante sinfonía que suponía un desafío imposible de abordar. Se estaba volviendo loco. Se arrancó el pelo y las uñas, se abrió las venas y las vació de toda su sangre, en un último intento de encontrar silencio. Quizá murió. Y el ruido continuaba. Se quitó el corazón y la razón, y no respiró nunca más. Pero el ruido continuaba. Finalmente no tuvo más remedio que rendirse. Tenía un capricho imposible. Muy triste (y sin corazón), aceptó el ruido eterno.
Érase una vez que se era un buscador del silencio. Un hombre que había oído demasiado en su vida. Los discursos de la rutina, la música del desengaño y el ruido de la estupidez habían acabado por transformarle en alguien que buscaba el silencio desesperadamente. Primero se limitó a rehuir los ambientes cargantes. Sus viajes al campo, para evitar los coches, la histeria urbana y las multitudes cada vez eran más frecuentes. Pero pronto necesitó más. Pronto el canto de los pájaros, y el murmullo del río que había frente a su cabaña empezaron a parecerle ruidos, primero antipáticos y luego insoportables. Necesitaba silencio. Invirtió todos sus ahorros en la reforma de su casa. Forró todas las paredes con los materiales aislantes más avanzados. Le dijo a todo el mundo que el trabajo le obligaba a viajar durante unas semanas al otro lado del océano, y se encerró para encontrar un poco de silencio. Pasó días sentado en un rincón, concentrado, buscando su intangible tesoro. Rompió todos sus relojes, para que el “tic-tac” no se le clavara en el cerebro. Al poco tiempo dejó de comer, de moverse. Hacía demasiado ruido. Se sentía desesperado, porque cuanto menos hacía, más atronador le parecía el cóctel acústico que le rodeaba. No servían de nada los tapones para los oídos, ni el aislante, ni todo su empeño para lograr, por fin, un poco de silencio.
Un día llegó a su límite. El estruendo de su respiración le estaba llevando a la locura. Cerró los ojos y retuvo el aire. Y se horrorizó. Pudo oir perfectamente su corazón latiendo fuerte, literalmente insultándole, asegurándole que iba a fracasar siempre. Oía la sangre corriendo por sus venas, cómo un río desbordado, y el ruido le inundaba la cabeza. Oía también crecer su pelo y sus uñas. Su cuerpo era una desesperante sinfonía que suponía un desafío imposible de abordar. Se estaba volviendo loco. Se arrancó el pelo y las uñas, se abrió las venas y las vació de toda su sangre, en un último intento de encontrar silencio. Quizá murió. Y el ruido continuaba. Se quitó el corazón y la razón, y no respiró nunca más. Pero el ruido continuaba. Finalmente no tuvo más remedio que rendirse. Tenía un capricho imposible. Muy triste (y sin corazón), aceptó el ruido eterno.
Subscribe to:
Posts (Atom)
