Avui he somiat que tenia una conversa amb algú. No ve al cas qui era, de fet era un personatge imaginari, que no existeix en la realitat. Estàvem debatent sobre un tema, ell (ella) tenia una opinió i jo una altra, que coincideix amb la que hauria tingut jo si la discussió tingués lloc no en un somni sinó en la vida real. Després d'una estona, em donava un argument que em desmuntava. Era impossible de rebatre. Bravo. En aquell moment m'he despertat, pensant
"Aquesta cabrona m'acaba de desarmar, ha dinamitat la defensa de la meva opinió amb un argument de collons. Que bona que és la mal parida...".
I llavors me n'he adonat. Ella no existeix. L'he creada jo. Per tant, qualsevol argument brillant que pugui fer servir, en realitat és meu. Encara que vagi redicalment en contra de les meves creences.
M'ha semblat bastant paradoxal.
Saturday, December 22, 2007
Friday, December 21, 2007
De vidre
La vida és fràgil, n’ estic convençut.. A vegades m'espanta pensar-hi. Som de vidre. No és que vulgui posar-me pessimista (encara que de fet sóc pessimista). És veritat que quan camino pel carrer no acostumo a veure gent morint de cop i volta. Però, la veritat... sembla tan fàcil...!
El cos humà és tou, trencadís i delicat. Surts al carrer, cau un aeròlit del cel sobre el teu cap i mors. O prens arsènic en comptes de sacarina. O et pica una vídua negra que s'ha amagat a la teva sabatilla. O simplement caus fulminat mentre estàs cagant.
I això no és com el Mario Bros. Aquí no hi ha "continues". Si es creua en la teva vida un aerolit, una culleradeta d'arsènic, una aranyeta, una "fulminància" o qualsevol dels milers de factors fatals de l'univers, no pots prémer l’START ni posar una altra moneda per seguir jugant.
A tothom li fa por el GAME OVER. Perquè després d'això arriba l'avorriment etern.
Molt de compte.
Què és millor? Quedar-se a casa, en el llit, escoltant chill out, menjant arròs bullit i llegint un mortadelo, tot per reduir riscos, o viure a tope i aprofitar fins a l'últim segon encara que això sigui un magnífic reclam per a aràcnids i masses de gel de vint quilos?
Cuideu-vos
El cos humà és tou, trencadís i delicat. Surts al carrer, cau un aeròlit del cel sobre el teu cap i mors. O prens arsènic en comptes de sacarina. O et pica una vídua negra que s'ha amagat a la teva sabatilla. O simplement caus fulminat mentre estàs cagant.
I això no és com el Mario Bros. Aquí no hi ha "continues". Si es creua en la teva vida un aerolit, una culleradeta d'arsènic, una aranyeta, una "fulminància" o qualsevol dels milers de factors fatals de l'univers, no pots prémer l’START ni posar una altra moneda per seguir jugant.
A tothom li fa por el GAME OVER. Perquè després d'això arriba l'avorriment etern.
Molt de compte.
Què és millor? Quedar-se a casa, en el llit, escoltant chill out, menjant arròs bullit i llegint un mortadelo, tot per reduir riscos, o viure a tope i aprofitar fins a l'últim segon encara que això sigui un magnífic reclam per a aràcnids i masses de gel de vint quilos?
Cuideu-vos
Thursday, December 20, 2007
Oh My God
Jo vull que els meus concerts siguin com els de Blue Man Group. En serio. Vull una performance d'aquesta envergadura. Vull fabricar-me els meus propis instruments. Vull un milió de watts de potència, un escenari immens i vint persones al damunt. Ho trobo brutal. Jo això ho he de fer.
A dalt, "I Feel Love", amb Blue Man Group i Annette Strean.
Thursday, December 13, 2007
You have the right to remain in silence
Si tot va bé, d'aquí a dues setmanes faré un dels viatges que més ganes tinc de fer: a Nova York. En posts propers explicaré quins són els meus plans.
El que ara em té amoïnat és el dubte de si podré entrar o no al país. M'explico.
Aquest estiu, tornant de Costa Rica, vam fer escala a Orlando, Florida. És una estupidesa enorme, trobo, que et facin entrar al país i passar tots els tràmits per fer-ho (que als EUA són MOLTS tràmits), tenint en compte que 20 minuts després has de sortir del país (desfent tots els tràmits que has fet fa una estoneta). En passar el control de duana, l'oficial (un tal Escobedo, els que treballen en aquests llocs sempre són hispans, i més a Florida) va advertir que el meu passaport era diferent que la resta dels de la meva família.
Això i la pinta de guerriller que portava jo (16 dies sense afaitar-me i gairebé 30 hores sense dormir) van fer que l'Escobedo em mirés amb cara d'estranyat. Amb un to mig de simpatia i mig de sospita em va dir
-Me tengo que quedar su pasaporte, señor. Le voy a mandar a inspección. Proceso de rutina
Em van fer continuar. Més endavant, hi havia un altre control. Tots els membres de la meva família van passar sense problemes. Quan em va tocar a mi, em van aturar. Un oficial negre de gairebé dos metres i cara de mala llet (aquest ja no era hispà) em va dir
-Not you. Follow me, please.
L'agent em va portar a una saleta que hi havia allà al costat. Estava ultra-seriós, i em mirava. A la sala hi havia una taula i una cadira. Una de les parets era de vidre, i veia com la meva família em miraven preocupats. Jo, val a dir-ho, estava una mica acollonit, tot i que pensava que la situació tenia la seva gràcia. L'oficial em va començar a fer preguntes, en un diàleg que intentaré transcriure:
-Where do you come from?
-You mean where do I live or where did I come from on my last flight?
-I mean where have you been during your trip.
-Oh, ok. Costa Rica.
-Do you carry any sandwitches?
(crec que no m'esperava aquesta pregunta i els ulls se'm van quedar com plats)
-Uh... yes, sir, I've got a sandwitch in my backpack.
-Does it contain any meat?
(jo seguia flipant)
-I think it has some chicken in it...
(sí, a l'avió m'havien donat un entrepà de pollastre i maionesa)
-You'll have to give it to me.
-OK...
(li dóno l'entrepà, que semblava més un bunyol, a aquelles alçades. Ell el llença a una paperera)
-Have you ever been to Irak?
-No
-Have you ever been to India?
-No
-Have you visited any farm recently?
(vaig començar a buscar la càmara oculta, estava flipant)
-...No...
(de fet sí que n'havia visitat una, a Costa Rica)
-Why is your passport different than the others?
-I lost it
(jo no havia perdut el passaport. L'havia hagut de renovar per motius que ara no vénen al cas).
En aquell moment, vaig pensar moltes coses de cop. Va anar més o menys així:
"Acabo de mentir-li per partida doble a un oficial de policia dels Estats Units. No tenia per què per-ho, però ho he fet. Aquí mentir a les autoritats està considerat delicte. Sóc un delinqüent. Als Estats Units".
Em vaig començar a visualitzar a mí mateix caminant pel corredor de la mort, amb la granota de color butà, mentre a banda i banda, presos mexicans i filipins em cridaven "¡Estamos contigo, compañero!"
De tornada a la realitat, l'agent em va seguir perguntant:
-Did you report this to the police?
A mí, quan em poso nerviós, em surt la verborrea. Per això vaig contestar alguna cosa com
-Yes, sir. I was in Mallorca, you know, the island in Spain, amb I was walking through a street market; I was carrying my passport in my pocket, but when I wanted to check it, suddenly it wasn't there any more...
L'agent, que fotia una cara indesxifrable mentre jo intentava explicar-li on és Mallorca, es va limitar a apuntar en un formulari alguna cosa com "Lost it. Reported to Spanish police". Semblava que d'un moment a l'altre s'aixecaria i em fotria un tiro amb una taser gun d'aquestes, i jo em quedaria allà al terra electrocutat.
Després de prendre unes notes més, i mantenint la cara de pocs amics, em va tornar el passaport i em va dir
-You can go now.
Vaig sortir de la saleta amb la sensació d'estar somiant.
Després d'això, el viatge va seguir. No amb normalitat, ja que no m'esperava que unes 10 hores després ens quedaríem penjats a Amsterdam durant tot un dia (i encara sense haver dormit), però això ja és una altra història.
Després de tot això, la meva pregunta és
"Senyors americans, deixaran vostès entrar al seu país a un humil delinqüent per anar a celebrar el cap d'any a Nova York? O en arribar al control de duanes em diran que per haver mentit a Florida ja me'n puc tornar a menjar els raïms a casa?"
El que ara em té amoïnat és el dubte de si podré entrar o no al país. M'explico.
Aquest estiu, tornant de Costa Rica, vam fer escala a Orlando, Florida. És una estupidesa enorme, trobo, que et facin entrar al país i passar tots els tràmits per fer-ho (que als EUA són MOLTS tràmits), tenint en compte que 20 minuts després has de sortir del país (desfent tots els tràmits que has fet fa una estoneta). En passar el control de duana, l'oficial (un tal Escobedo, els que treballen en aquests llocs sempre són hispans, i més a Florida) va advertir que el meu passaport era diferent que la resta dels de la meva família.
Això i la pinta de guerriller que portava jo (16 dies sense afaitar-me i gairebé 30 hores sense dormir) van fer que l'Escobedo em mirés amb cara d'estranyat. Amb un to mig de simpatia i mig de sospita em va dir
-Me tengo que quedar su pasaporte, señor. Le voy a mandar a inspección. Proceso de rutina
Em van fer continuar. Més endavant, hi havia un altre control. Tots els membres de la meva família van passar sense problemes. Quan em va tocar a mi, em van aturar. Un oficial negre de gairebé dos metres i cara de mala llet (aquest ja no era hispà) em va dir
-Not you. Follow me, please.
L'agent em va portar a una saleta que hi havia allà al costat. Estava ultra-seriós, i em mirava. A la sala hi havia una taula i una cadira. Una de les parets era de vidre, i veia com la meva família em miraven preocupats. Jo, val a dir-ho, estava una mica acollonit, tot i que pensava que la situació tenia la seva gràcia. L'oficial em va començar a fer preguntes, en un diàleg que intentaré transcriure:
-Where do you come from?
-You mean where do I live or where did I come from on my last flight?
-I mean where have you been during your trip.
-Oh, ok. Costa Rica.
-Do you carry any sandwitches?
(crec que no m'esperava aquesta pregunta i els ulls se'm van quedar com plats)
-Uh... yes, sir, I've got a sandwitch in my backpack.
-Does it contain any meat?
(jo seguia flipant)
-I think it has some chicken in it...
(sí, a l'avió m'havien donat un entrepà de pollastre i maionesa)
-You'll have to give it to me.
-OK...
(li dóno l'entrepà, que semblava més un bunyol, a aquelles alçades. Ell el llença a una paperera)
-Have you ever been to Irak?
-No
-Have you ever been to India?
-No
-Have you visited any farm recently?
(vaig començar a buscar la càmara oculta, estava flipant)
-...No...
(de fet sí que n'havia visitat una, a Costa Rica)
-Why is your passport different than the others?
-I lost it
(jo no havia perdut el passaport. L'havia hagut de renovar per motius que ara no vénen al cas).
En aquell moment, vaig pensar moltes coses de cop. Va anar més o menys així:
"Acabo de mentir-li per partida doble a un oficial de policia dels Estats Units. No tenia per què per-ho, però ho he fet. Aquí mentir a les autoritats està considerat delicte. Sóc un delinqüent. Als Estats Units".
Em vaig començar a visualitzar a mí mateix caminant pel corredor de la mort, amb la granota de color butà, mentre a banda i banda, presos mexicans i filipins em cridaven "¡Estamos contigo, compañero!"
De tornada a la realitat, l'agent em va seguir perguntant:
-Did you report this to the police?
A mí, quan em poso nerviós, em surt la verborrea. Per això vaig contestar alguna cosa com
-Yes, sir. I was in Mallorca, you know, the island in Spain, amb I was walking through a street market; I was carrying my passport in my pocket, but when I wanted to check it, suddenly it wasn't there any more...
L'agent, que fotia una cara indesxifrable mentre jo intentava explicar-li on és Mallorca, es va limitar a apuntar en un formulari alguna cosa com "Lost it. Reported to Spanish police". Semblava que d'un moment a l'altre s'aixecaria i em fotria un tiro amb una taser gun d'aquestes, i jo em quedaria allà al terra electrocutat.
Després de prendre unes notes més, i mantenint la cara de pocs amics, em va tornar el passaport i em va dir
-You can go now.
Vaig sortir de la saleta amb la sensació d'estar somiant.
Després d'això, el viatge va seguir. No amb normalitat, ja que no m'esperava que unes 10 hores després ens quedaríem penjats a Amsterdam durant tot un dia (i encara sense haver dormit), però això ja és una altra història.
Després de tot això, la meva pregunta és
"Senyors americans, deixaran vostès entrar al seu país a un humil delinqüent per anar a celebrar el cap d'any a Nova York? O en arribar al control de duanes em diran que per haver mentit a Florida ja me'n puc tornar a menjar els raïms a casa?"
Wednesday, December 12, 2007
Key To Reserva
El debat està obert. Bombolletes o Scorsese?
Amb la realització de l'últim spot de freixenet, a càrrec de Martin Scorsese, s'ha obert el debat. Què preferim, una peça feta amb gràcia per un director reconegut o un grupet de mosses amb un maillot de purpurina dient "uuuuh!" "oooooh!" i acompanyades de reconegudíssims artistes de la talla de Carlos Núñez o Cristina Pato (?)
Jo em quedo amb Scorsese.
Els defensors de les bombolles daurades argumenten que són una tradició de fa molts anys, i que l'anunci de Scorsese no té res a veure amb el nadal ni amb la felicitat, perquè a més hi surt una mort.
D'acord.
Em segueixo quedant amb el d'aquest any, sobretot tenint en compte la relativa qualitat del caldo que anuncia.
I tot per acabar recordant el que ja sabia: que Martin Scorsese parla un 75% més ràpid que la gent normal, i que té les celles més impressionants del món.
La peça:
Amb la realització de l'últim spot de freixenet, a càrrec de Martin Scorsese, s'ha obert el debat. Què preferim, una peça feta amb gràcia per un director reconegut o un grupet de mosses amb un maillot de purpurina dient "uuuuh!" "oooooh!" i acompanyades de reconegudíssims artistes de la talla de Carlos Núñez o Cristina Pato (?)
Jo em quedo amb Scorsese.
Els defensors de les bombolles daurades argumenten que són una tradició de fa molts anys, i que l'anunci de Scorsese no té res a veure amb el nadal ni amb la felicitat, perquè a més hi surt una mort.
D'acord.
Em segueixo quedant amb el d'aquest any, sobretot tenint en compte la relativa qualitat del caldo que anuncia.
I tot per acabar recordant el que ja sabia: que Martin Scorsese parla un 75% més ràpid que la gent normal, i que té les celles més impressionants del món.
La peça:
Wednesday, December 05, 2007
Els diners
“Els diners no donen la felicitat”. Segur que això ho va dir un pobre. Un pobre menjat per l’enveja quan va veure un aristòcrata passejant el cul per davant seu.
Jo només tinc una resposta a això: I UNA POLLA!
Els diners poden donar molta, molta felicitat. Que després tu els facis servir pel que no toca, o siguis un imbècil i no els sàpigues aprofitar, això ja és una altra cosa.
Ja no em serveix ni tan sols allò que deia la Lola Flores de “el dinero no da la felicidad, pero calma los nervios”.
Jo vull ser ric. Molt ric. Ja n’estic fins els collons d’anar sempre amb l’aigua al coll, de tenir un poder adquisitiu nul. De veure’m tallades les ales contínuament perquè “uf, és justament el que necessito, però se me’n va molt del pressupost. Si de cas ja m’ho pensaré. Gràcies, adéu”.
Estic fins els collons de no poder comprar bons regals a la gent que s’ho mereix (i donar-los, de nou, felicitat), i haver de presentar-me davant d’ells el dia del seu aniversari amb un cd de la zona econòmica de la fnac, o un llibre, o qualsevol parida. I no em vingueu amb discursos de “ets un materialista, la gent que t’aprecia estarà super feliç amb algun regal personal i que pràcticament no costa diners. Regala-li un poema escrit per tu i una foto dels dos, i estarà content”.
Vinga va, per favor. És cert, jo seré feliç si algú que m’estimo em regala un poema i una foto, però seré MOLT més feliç si em regala un poema i un teclat de 2000 euros, o una foto i un cotxe.
Només hi ha dos tipus de persones. Un és el dels materialistes. L’altre el dels hipòcrites esnobs que fan veure que no són materialistes perquè això queda molt cool.
Vull més pasta, collons.
Némesis
boomp3.com
Tengo un nuevo némesis que no sabe que es un némesis.
Y que parece que lo va a joder todo de una forma muy bonita.
Pero hay temas sobre los que es mejor no escribir.
Tengo un nuevo némesis que no sabe que es un némesis.
Y que parece que lo va a joder todo de una forma muy bonita.
Pero hay temas sobre los que es mejor no escribir.
Tuesday, December 04, 2007
Doncs a tu que et follin, puta
Frases quem m'han dit en la meva vida, alguna més d'una vegada, i que tenen la virtut de tocar-me els collons:
-Tú, més que guapo, ets atractiu… una cosa rara.
-Ets el tio perfecte per casar-se i formar una família. Ara, el tema rotllo…
-Jo també sento carinyo cap a tu...
-No, si els cabells marrons i els ulls marrons també tenen el seu què, no?
-Ets un sol: prens molt bé els apunts i saps com funciona el Microsoft Word.
-Sembla que tens molt clar que el que val d’una persona és a dins.
-És guapo?
-És... molt bona persona.
I la clàssica, però no per això menys irritant
-No, si jo t’estimo… però ara ja només com a amic.
Curiosament, totes aquestes paraules han sortit de la boca de dones.
Podeu aportar noves frases, la llista és gairebé infinita...
Monday, December 03, 2007
Fernandes
És la rata del meu germà.
Crec que en realitat es diu Manolillo, i que a més és un hamster xinès. Val un euro, aproximadament. Això vol dir que l'entorn on viu més un sac de menjar val un 4000% més que ell mateix.
En estar tancat en una gàbia, té un autèntic comportament de reclús en centre penitenciari.
Aquí s'entrenava a la pista d'obstacles i feia unes dominades. Per allò d'enfortir bíceps i deltoides.
Després va entrar a la seva caseta i es va fer fer un tatuatge on posa "fuck you".
Un tipus dur, en Fernandes.
PD- La veu de mongòlic que riu i "canta" el tema de "mission: impossible" és la meva.
Wednesday, November 28, 2007
Gràcies
Vet aquí el video que m'ha fet descollonar bastant en les últimes 24 hores, SOBRETOT els últims 10 segons...
Monday, November 26, 2007
Tango
Cuando ella entra en el campo de batalla, él ya hace cuarenta minutos y seis segundos que está esperando. Automáticamente empieza el juego. Para los dos. Sin ni siquiera mirarse, ejecutan sus primeros movimientos. Él termina con su trago y enciende un puro, ella da sensación de seguridad. Hacen falta unos movimientos de muestra para empezar quien de los dos va a ser el cazador esta noche. Ella ha apostado por el clásico recurso del vesido largo y rojo. Él no necesita nada más que su paciencia y su serenidad. Trazan entre sus figuras segmentos de espacio de longitud variable, que se acortan a cada minuto. Los dos saben que el buen cazador es aquél que establece los términos para que la presa se acerque a él. También saben que la línea recta es el camino más corto entre dos puntos, pero no siempre el más efectivo. Están bailando, están totalmente unidos, y aún no se han mirado. Les separan metros, pero ya disfrutan del tango. Esta noche va a ser la dama quien tome la iniciativa. Ella cruza las piernas. Él, secretamente, los dedos. Luego cruzan las miradas. Es un duelo equilibrado. Ella saca su pañuelo, él dos billetes y un nuevo movimiento. Compra dos copas y le ofrece una a ella. Acepta, claro. Beben, preparándose para el inminente inicio de los movimientos serios, los que van a muerte. Terminan simultáneamente sus copas, y de una forma asombrosamente sincronizada, se atacan ferozmente. Ella clava sus ojos en él. Él la arrastra solo con aplomo y media sonrisa. Le tiende la mano. Ella se inclina y muestra su cuello. Dignísimos adversarios. Tercer tango y baile literal. Las arremetidas son violentas, la caza ha llegado a su término. El final es previsible:
la mano en la mano,
la mano en la cosa,
la cosa en la mano,
la cosa en la cosa...
y a otra cosa, mariposa.
Saturday, November 24, 2007
Desafortunada
Una amiga me'n va fer adonar, i té tota la raó. A quin capullo se li acut posar, per una campanya que fomenta el bon rotllo i condemna el masclisme i el control sobre les dones, una foto on surt una noia amb aquest collar d'esclava?
Collons, només falta que el tio li posi una corretja a l'anella aquesta que penja i la tregui a passejar...
Friday, November 23, 2007
Juan Palomo
Yo soy el señor Juan Palomo,
yo me lo guiso,
yo me lo como.
Juan Palomo encarcelado,
de hambre muerto,
de frío helado
Juan Palomo ojo amarillo
aquí te mato
si aquí te pillo.
Juan Palomo del palomar
bate las alas
y echa a volar.
Juan palomo deprimido
mitad novato
mitad curtido.
Juan Palomo un poco triste
porque estuviste
y ya te has ido.
Com mola escriure poemes chorras en 5 minuts :D
Thursday, November 22, 2007
Incongruència
Per què alguns conceptes tan tristos com INTIFADA o PEDÒFIL, corresponen a paraules que sonen tan còmiques en ser pronunciades?
No és just...
No és just...
Tuesday, November 20, 2007
La competición
Nos juntábamos los domingos por la tarde y competíamos para ver quien tenía más piedras en su camino. Exponíamos, por turnos, muy ordenadamente, sincronizando problemas con un café con leche que alargábamos durante más de una hora (porque no teníamos dinero, y no conocíamos el “venga, otra ronda”). Nos guardábamos de dar consejos porque, ya se sabe, las personas nada damos con tanta gratuidad como un consejo. Al final de cada reunión escogíamos, por votación popular, quién de los cinco era “el más desgraciado de la semana”, y el galardonado recibía el privilegio de tomarse el café gratis.
Y semana tras semana competíamos, echando nuestras penas al ruedo como si fueran gallos de pelea alimentados con esmero, para llegar siempre a la conclusión de que las chinchetas, con un vasito de agua, pasan mejor.
Sunday, November 18, 2007
Reciclatge (tercera i última part, de moment)
boomp3.com
¿Es eso todo lo que puedes hacer? ¿Sólo eso?
Se trata de ir recibiendo golpes. No sabes nada de la vida. Con el primero te dejan un ojo morado, y tú continúas. Sigues viviendo. Un directo de derecha que te abre la ceja. Notas cómo la sangre se te mete en el ojo, pero tú continúas. Con el siguiente te revientan el labio. Automáticamente percibes ese sabor a hierro en la boca y te parece que se te van a caer todos los dientes. Pero te quedan dientes, para enseñárselos a la vida y hacerle saber que todavía estás dispuesto a que te dé unas cuantas hostias más. Como respuesta recibes un gancho en el pómulo. La dirección ascendente del puñetazo hace que el cerebro se golpee violentamente contra las paredes del cráneo, es el equivalente a un choque contra una pared a 90 km/h. Esto hace que millones de neuronas mueran de repente. Pero tú continúas. Pones cara de fiera y esperas algo nuevo. De hecho no pierdes la serenidad. Ni con el rodillazo que la vida te da en la frente y hace que te tambalees y llegues a poner una mano en el suelo. No sabes por que no te abandonas a la fuerza de los impactos. Quizá es solo para joder, para dar la nota y llevar la contraria. Pero el KO técnico no entra dentro de tus planes. No piensas en cuánto tiempo podrás seguir aguantando, solo esbozas una espécie de sonrisa ácida y le gritas a la vida, a media voz:
¿Es eso todo lo que puedes hacer? ¿Sólo eso?
------------------------------------------------------------------------------
Va, prometo que no tronaré a reciclar, almenys fins d'aquí una bona temporada, quan em trobi amb una nova i desesperant falta d'idees.
Saturday, November 17, 2007
Thursday, November 15, 2007
El buscador del silencio
boomp3.com
Érase una vez que se era un buscador del silencio. Un hombre que había oído demasiado en su vida. Los discursos de la rutina, la música del desengaño y el ruido de la estupidez habían acabado por transformarle en alguien que buscaba el silencio desesperadamente. Primero se limitó a rehuir los ambientes cargantes. Sus viajes al campo, para evitar los coches, la histeria urbana y las multitudes cada vez eran más frecuentes. Pero pronto necesitó más. Pronto el canto de los pájaros, y el murmullo del río que había frente a su cabaña empezaron a parecerle ruidos, primero antipáticos y luego insoportables. Necesitaba silencio. Invirtió todos sus ahorros en la reforma de su casa. Forró todas las paredes con los materiales aislantes más avanzados. Le dijo a todo el mundo que el trabajo le obligaba a viajar durante unas semanas al otro lado del océano, y se encerró para encontrar un poco de silencio. Pasó días sentado en un rincón, concentrado, buscando su intangible tesoro. Rompió todos sus relojes, para que el “tic-tac” no se le clavara en el cerebro. Al poco tiempo dejó de comer, de moverse. Hacía demasiado ruido. Se sentía desesperado, porque cuanto menos hacía, más atronador le parecía el cóctel acústico que le rodeaba. No servían de nada los tapones para los oídos, ni el aislante, ni todo su empeño para lograr, por fin, un poco de silencio.
Un día llegó a su límite. El estruendo de su respiración le estaba llevando a la locura. Cerró los ojos y retuvo el aire. Y se horrorizó. Pudo oir perfectamente su corazón latiendo fuerte, literalmente insultándole, asegurándole que iba a fracasar siempre. Oía la sangre corriendo por sus venas, cómo un río desbordado, y el ruido le inundaba la cabeza. Oía también crecer su pelo y sus uñas. Su cuerpo era una desesperante sinfonía que suponía un desafío imposible de abordar. Se estaba volviendo loco. Se arrancó el pelo y las uñas, se abrió las venas y las vació de toda su sangre, en un último intento de encontrar silencio. Quizá murió. Y el ruido continuaba. Se quitó el corazón y la razón, y no respiró nunca más. Pero el ruido continuaba. Finalmente no tuvo más remedio que rendirse. Tenía un capricho imposible. Muy triste (y sin corazón), aceptó el ruido eterno.
Érase una vez que se era un buscador del silencio. Un hombre que había oído demasiado en su vida. Los discursos de la rutina, la música del desengaño y el ruido de la estupidez habían acabado por transformarle en alguien que buscaba el silencio desesperadamente. Primero se limitó a rehuir los ambientes cargantes. Sus viajes al campo, para evitar los coches, la histeria urbana y las multitudes cada vez eran más frecuentes. Pero pronto necesitó más. Pronto el canto de los pájaros, y el murmullo del río que había frente a su cabaña empezaron a parecerle ruidos, primero antipáticos y luego insoportables. Necesitaba silencio. Invirtió todos sus ahorros en la reforma de su casa. Forró todas las paredes con los materiales aislantes más avanzados. Le dijo a todo el mundo que el trabajo le obligaba a viajar durante unas semanas al otro lado del océano, y se encerró para encontrar un poco de silencio. Pasó días sentado en un rincón, concentrado, buscando su intangible tesoro. Rompió todos sus relojes, para que el “tic-tac” no se le clavara en el cerebro. Al poco tiempo dejó de comer, de moverse. Hacía demasiado ruido. Se sentía desesperado, porque cuanto menos hacía, más atronador le parecía el cóctel acústico que le rodeaba. No servían de nada los tapones para los oídos, ni el aislante, ni todo su empeño para lograr, por fin, un poco de silencio.
Un día llegó a su límite. El estruendo de su respiración le estaba llevando a la locura. Cerró los ojos y retuvo el aire. Y se horrorizó. Pudo oir perfectamente su corazón latiendo fuerte, literalmente insultándole, asegurándole que iba a fracasar siempre. Oía la sangre corriendo por sus venas, cómo un río desbordado, y el ruido le inundaba la cabeza. Oía también crecer su pelo y sus uñas. Su cuerpo era una desesperante sinfonía que suponía un desafío imposible de abordar. Se estaba volviendo loco. Se arrancó el pelo y las uñas, se abrió las venas y las vació de toda su sangre, en un último intento de encontrar silencio. Quizá murió. Y el ruido continuaba. Se quitó el corazón y la razón, y no respiró nunca más. Pero el ruido continuaba. Finalmente no tuvo más remedio que rendirse. Tenía un capricho imposible. Muy triste (y sin corazón), aceptó el ruido eterno.
Wednesday, November 14, 2007
Tota la merda
Doncs sí.
Els humans sóm cruels per naturalesa. És així. Criticar amb acarnissament és una cosa que la gran majoria dels individus de l’espècie no pot evitar. Sovint sorgeixen situacions “Jolín, mamà, m’ha sortit un gra enorme al nas... no vull anar al cole”, amb la inevitable resposta “si home, va, et penses que l’altra gent no té res més a fer que fixar-se en tu?” Doncs no! No té res millor a fer! M’atreveixo a dir que la majoria de gent farà càbales: “Mira quin gra que té, és fastigós. Déu meu, sembla que tingui dos nassos. Ja ja ja.” Les estocades avaluatives poden ser només de pensament, sí, però una altra de les coses que més agraden als humans és compartir les seves crueltats amb els seus congèneres. D’aquesta manera, els agrada ridiculitzar entre ells a tercers. Que si aquell està gras com un barril, que si aquella té cara de mula, que si el de més enllà sembla un espantall.
Criticar va amb nosaltres. Sinó, els complexos que té la gent no tindrien raó de ser. Així que penseu que us critiquen. Sempre hi ha la possibilitat que us critiquin, que us escarneixin, que us deixin per terra.
A no ser que sigueu perfectes, clar...
Bé, no, si sou perfectes també.
Els humans sóm cruels per naturalesa. És així. Criticar amb acarnissament és una cosa que la gran majoria dels individus de l’espècie no pot evitar. Sovint sorgeixen situacions “Jolín, mamà, m’ha sortit un gra enorme al nas... no vull anar al cole”, amb la inevitable resposta “si home, va, et penses que l’altra gent no té res més a fer que fixar-se en tu?” Doncs no! No té res millor a fer! M’atreveixo a dir que la majoria de gent farà càbales: “Mira quin gra que té, és fastigós. Déu meu, sembla que tingui dos nassos. Ja ja ja.” Les estocades avaluatives poden ser només de pensament, sí, però una altra de les coses que més agraden als humans és compartir les seves crueltats amb els seus congèneres. D’aquesta manera, els agrada ridiculitzar entre ells a tercers. Que si aquell està gras com un barril, que si aquella té cara de mula, que si el de més enllà sembla un espantall.
Criticar va amb nosaltres. Sinó, els complexos que té la gent no tindrien raó de ser. Així que penseu que us critiquen. Sempre hi ha la possibilitat que us critiquin, que us escarneixin, que us deixin per terra.
A no ser que sigueu perfectes, clar...
Bé, no, si sou perfectes també.
Sunday, November 11, 2007
Fake pain
Jo sóc un romàntic de pacotilla. M'agrada dir que ho sóc, però al final sempre se'm veu el plumero. Malgrat tot sí que he tingut moments d'heroi romàntic que s'enamora i pateix. Pateix molt. He trobat un exemple de ja fa un temps. Mare meva, que malament que ho passava...:
No, no te preocupes. No es tan contradictorio como parece. Si has entrado ya no formas parte del grupo que verá la foto en pequeño, en los f/f de otro, y pensará: “Míralo, ya ha sucumbido. Piensa pegarse un tiro en la cabeza. Uno de los portadores del estandarte del rechazo al suicidio, apuntando el cañón de una calibre 45 directamente hacia su sien”
Vamos, sólo observa un poco. No hace falta ser un experto en balística. La pistola tiene el carril montado. No está cargada. No hay ni una sola bala, ni siquiera en la recámara.
No puedo cambiar de opinión. Evidentemente, sigo pensando que el suicidio es la solución de los débiles perdedores. Lo que sale de esta pistola es mucho peor que una bala. Al fin y al cabo, un tiro te hace perder los problemas de vista en cuestión de un segundo, ¿no?
Lo que sale de este cañón es la historia de una resistencia. Es un animal, igual de ligero del aire, más aún si cabe, que me muerde el cerebro.
Una carga sentimental disparada a bocajarro que no abre más que un agujero invisible en mi cabeza, por donde se escapan las ganas de sonreír.
Me voy a pegar un tiro que no mata, pero quita la vida.
Cuidado, que salpica.
------------------------------------------------------------------------------------
I de regal, un altre de relacionat:
Mantén tu conciecia limpia y tranquila.
Levántate. Aféitate, pégate una ducha rápida y sal a la calle mientras engulles cinco o seis galletas maría. Coge el autobús por los pelos. ¿Ves a esa anciana? Déjala sentar. Muy bien, conciencia limpia. Llega al trabajo. Saluda a tu jefe, al jefe de tu jefe, al pelota, al pesado, al machaca y a la tía buena. Cree que multiplicas la productividad: muy bien, conciencia limpia. Es la hora de tomar un café. Vamos, ponle azúcar. Vaya… le hechas tres cucharadas rebosantes, y de la cuarta quitas un poco. ¿Qué esperas, adelgazar? Tú no vas a adelgazar, pero tu conciencia queda limpia. Igual que cuando terminas el trabajo y te vas a comer. ¿Escogerás las acelgas hervidas o el surtido de fritos muy muy llenos de grasa? Escogerás las acelgas, aunque sepas que unas horas más tarde estarás poniéndote hasta el culo de chocolate. No comes sano, pero tu conciencia está reluciente. Llega a casa. Mira, el correo. Sorpresa. Ha llegado un dibujito. Es una mariposa. Viene de Guatemala. Lo ha hecho la niña que tienes apadrinada. No tienes ni idea de cómo le va la vida. Ni puta idea. Dos veces al año te llega un dibujito como este. Tú mandas veintiún euros al mes, pero no la alimentas a ella. Alimentas tu conciencia. Pasa la tarde engordando, abrillantando, cuidando con esmero tu conciencia. A dormir. Cepíllate los dientes. O mejor, cepillate la conciencia (porque dudo que estés dándole al cepillo durante tres minutos poniendo especial atención en los espacios que hay entre los 32 dientes, luego te pases la seda dental y, por último, te enjuagues con ese colutorio que pica tanto). Conciencia limpia. Buenas noches, hasta mañana.
Ayer llegó una carta. Es de la asociación que tramitó el apadrinamiento. Sí, tenía una niña guatemalteca apadrinada. Se llama Íngrid. Yo mandaba mis veintiún euros al mes, y me aseguraban que ella llevaba una vida digna. Y mi conciencia brillaba. En esa carta, la asociación me cuenta que la familia de Íngrid ha emigrado a otro país para buscar trabajo, y que por lo tanto le han perdido la pista. Mi dinero no era suficiente para ella. Sí para mi conciencia.
Ahora me han asignado otra. Otra niña, también de Guatemala. Se llama Sílvia, y cada medio año voy a recibir un dibujito. Y mi conciencia, limpia.
------------------------------------------------------------------------------------
Per acabar, només dir que sóc bàsicament feliç :D
No, no te preocupes. No es tan contradictorio como parece. Si has entrado ya no formas parte del grupo que verá la foto en pequeño, en los f/f de otro, y pensará: “Míralo, ya ha sucumbido. Piensa pegarse un tiro en la cabeza. Uno de los portadores del estandarte del rechazo al suicidio, apuntando el cañón de una calibre 45 directamente hacia su sien”
Vamos, sólo observa un poco. No hace falta ser un experto en balística. La pistola tiene el carril montado. No está cargada. No hay ni una sola bala, ni siquiera en la recámara.
No puedo cambiar de opinión. Evidentemente, sigo pensando que el suicidio es la solución de los débiles perdedores. Lo que sale de esta pistola es mucho peor que una bala. Al fin y al cabo, un tiro te hace perder los problemas de vista en cuestión de un segundo, ¿no?
Lo que sale de este cañón es la historia de una resistencia. Es un animal, igual de ligero del aire, más aún si cabe, que me muerde el cerebro.
Una carga sentimental disparada a bocajarro que no abre más que un agujero invisible en mi cabeza, por donde se escapan las ganas de sonreír.
Me voy a pegar un tiro que no mata, pero quita la vida.
Cuidado, que salpica.
------------------------------------------------------------------------------------
I de regal, un altre de relacionat:
Mantén tu conciecia limpia y tranquila.
Levántate. Aféitate, pégate una ducha rápida y sal a la calle mientras engulles cinco o seis galletas maría. Coge el autobús por los pelos. ¿Ves a esa anciana? Déjala sentar. Muy bien, conciencia limpia. Llega al trabajo. Saluda a tu jefe, al jefe de tu jefe, al pelota, al pesado, al machaca y a la tía buena. Cree que multiplicas la productividad: muy bien, conciencia limpia. Es la hora de tomar un café. Vamos, ponle azúcar. Vaya… le hechas tres cucharadas rebosantes, y de la cuarta quitas un poco. ¿Qué esperas, adelgazar? Tú no vas a adelgazar, pero tu conciencia queda limpia. Igual que cuando terminas el trabajo y te vas a comer. ¿Escogerás las acelgas hervidas o el surtido de fritos muy muy llenos de grasa? Escogerás las acelgas, aunque sepas que unas horas más tarde estarás poniéndote hasta el culo de chocolate. No comes sano, pero tu conciencia está reluciente. Llega a casa. Mira, el correo. Sorpresa. Ha llegado un dibujito. Es una mariposa. Viene de Guatemala. Lo ha hecho la niña que tienes apadrinada. No tienes ni idea de cómo le va la vida. Ni puta idea. Dos veces al año te llega un dibujito como este. Tú mandas veintiún euros al mes, pero no la alimentas a ella. Alimentas tu conciencia. Pasa la tarde engordando, abrillantando, cuidando con esmero tu conciencia. A dormir. Cepíllate los dientes. O mejor, cepillate la conciencia (porque dudo que estés dándole al cepillo durante tres minutos poniendo especial atención en los espacios que hay entre los 32 dientes, luego te pases la seda dental y, por último, te enjuagues con ese colutorio que pica tanto). Conciencia limpia. Buenas noches, hasta mañana.
Ayer llegó una carta. Es de la asociación que tramitó el apadrinamiento. Sí, tenía una niña guatemalteca apadrinada. Se llama Íngrid. Yo mandaba mis veintiún euros al mes, y me aseguraban que ella llevaba una vida digna. Y mi conciencia brillaba. En esa carta, la asociación me cuenta que la familia de Íngrid ha emigrado a otro país para buscar trabajo, y que por lo tanto le han perdido la pista. Mi dinero no era suficiente para ella. Sí para mi conciencia.
Ahora me han asignado otra. Otra niña, también de Guatemala. Se llama Sílvia, y cada medio año voy a recibir un dibujito. Y mi conciencia, limpia.
------------------------------------------------------------------------------------
Per acabar, només dir que sóc bàsicament feliç :D
Saturday, November 10, 2007
Crowd
Es un momento de verdadero desconsuelo aquél en el que te das cuenta de que, aunque tienes tus manías y tus particularidades, eres, básicamente, vulgar. Eres uno más del gran conjunto que forma la humanidad regular, el grueso de los individos regulares. Lo que se dice “ser del montón”.Recientemente aprendí dos cosas de algún modo relacionadas con esto, y que conviene saber para estar preparado para la vida moderna:
1-No puedes andar todo el tiempo esperando que los otros te compadezcan. Durante una mala época es normal, natural y hasta conveniente recibir el consuelo de los demás, pero llega un momento en el que la gente se cansa de tus desgracias. La capacidad de preocuparse por los otros tiene un límite.
2-Nunca vas a tener un sentimiento original, ni más potente que el de cualquier otro. Nunca vas a ser el más desgraciado de la tierra, ni el más enamorado, ni el más feliz. Aunque a tí te parezca que nadie antes puede haber experimentado un sentimiento de tal profundidad, créeme: millones, muchísimos millones de personas lo han hecho. Así que tampoco te enfades si tus textos no reflejan toda la profundidad de tus sentimientos. Primero, porque no dejan de ser sentimientos vulgares. Y segundo, porque siempre habrá álguien que sepa escribir sobre ellos mejor que tú.
1-No puedes andar todo el tiempo esperando que los otros te compadezcan. Durante una mala época es normal, natural y hasta conveniente recibir el consuelo de los demás, pero llega un momento en el que la gente se cansa de tus desgracias. La capacidad de preocuparse por los otros tiene un límite.
2-Nunca vas a tener un sentimiento original, ni más potente que el de cualquier otro. Nunca vas a ser el más desgraciado de la tierra, ni el más enamorado, ni el más feliz. Aunque a tí te parezca que nadie antes puede haber experimentado un sentimiento de tal profundidad, créeme: millones, muchísimos millones de personas lo han hecho. Así que tampoco te enfades si tus textos no reflejan toda la profundidad de tus sentimientos. Primero, porque no dejan de ser sentimientos vulgares. Y segundo, porque siempre habrá álguien que sepa escribir sobre ellos mejor que tú.
Reciclatge II, o "l'amor fa vomitar"
Prometo que no ho faré més, això. Només una mostra de la nàusea que m'envaeix quan llegeixo el que escrivia fa escassament dos anys. Pichumino època cursi.
Hoy quiero dirigirme a todos aquellos que, como yo, puedan afirmar que son estúpidamente, deliciosamente conformistas en el amor. A todos aquellos que se sentirán identificados cuando hable de sensación de primavera con cada mirada de según que desconocido, de ilusión de futuro con cada roce aparentemente involuntario.
A todos aquellos que, aunque a menudo se sientan maltratados por sus sentimientos, sean capaces de crear una oportunidad dentro de sí mismos con cada palabra intercambiada con aquella persona.
A todos aquellos que, al mirar hacia atrás, puedan ver un cementerio con un corazón grabado en cada tumba, y un momento después empiecen a caminar.
Porque la imaginación corre en nosotros, volamos, queremos creer y creemos.
Y por cada oasis nos encontraremos con cien espejismos, y cuando el azul de aquellos ojos aparezca en nuestras mentes, nos caerá sobre el alma la conciencia de que ese azul tiene dueño.
Pero seguiremos volando, y seguirá erizándose nuestro vello con cada roce, disfrutando con cada una de estas pequeñas cosas que los conquistadores de grandes amores dejan escapar.
Nosotros seguiremos soñando con cuentos improbables, y suspirando en cada pequeña conversación, y creando ilusión de la mismísima nada.
Porque nosotros somos así.
Un abrazo a todos vosotros, estúpidamente, deliciosamente conformistas en el amor.
Hoy quiero dirigirme a todos aquellos que, como yo, puedan afirmar que son estúpidamente, deliciosamente conformistas en el amor. A todos aquellos que se sentirán identificados cuando hable de sensación de primavera con cada mirada de según que desconocido, de ilusión de futuro con cada roce aparentemente involuntario.
A todos aquellos que, aunque a menudo se sientan maltratados por sus sentimientos, sean capaces de crear una oportunidad dentro de sí mismos con cada palabra intercambiada con aquella persona.
A todos aquellos que, al mirar hacia atrás, puedan ver un cementerio con un corazón grabado en cada tumba, y un momento después empiecen a caminar.
Porque la imaginación corre en nosotros, volamos, queremos creer y creemos.
Y por cada oasis nos encontraremos con cien espejismos, y cuando el azul de aquellos ojos aparezca en nuestras mentes, nos caerá sobre el alma la conciencia de que ese azul tiene dueño.
Pero seguiremos volando, y seguirá erizándose nuestro vello con cada roce, disfrutando con cada una de estas pequeñas cosas que los conquistadores de grandes amores dejan escapar.
Nosotros seguiremos soñando con cuentos improbables, y suspirando en cada pequeña conversación, y creando ilusión de la mismísima nada.
Porque nosotros somos así.
Un abrazo a todos vosotros, estúpidamente, deliciosamente conformistas en el amor.
Wednesday, November 07, 2007
Reciclatge I
Fent cas al clamor popular, he decidit penjar algunes lletres de fa anys. Jo, evidentment, les trobo dolentes i faltades de gràcia, però m'han dit que això sempre passa amb els textos propis, així que ho penjaré igualment. El text és de ja fa uns quants anys; del 2002 si no recordo malament. En fi.
Big Bang o el gran naixement
(La sorprenent tirallonga de sensacions)
Fa molt, molt de temps, tot era negre. Tot era molt lluny del color, de la música, de les corbes suaus que dibuixen la terra, reservant de tant en tant una sorpresa inesperada a la vista i al tacte i potser també a l’olfacte, el gust i l’oïda. Llavors tot era com un llarg somni salmòdic, fred i avellutat, impersonal, inhòspit. La reconcentració de les forces era tan gran que no es podia concebre ni un fet fora del previst. Era un buit que no era buit del tot, doncs era ple de silenci, i d’alguna manera, d’expectació. Algú ho sabia, algú ho havia de saber. Tot estava pendent d’un petit gran pas, i estava clar. Havia de passar tot. I llavors, en un segon, zas! Bum!, i tot d’una el cel era cel i els estels ho veien tot i se saludaven; l’univers era una gran mare i els seus fills se li arrapaven una mica espantats, i tot era nou, més bell, més natural, més proper i lògic. Els planetes començaven la seva vida, tan plens d’energia com de dubtes, i el sol se sentia el rei del seu petit domini. L’escenari estava muntat, tot a punt, i ja només calia començar l’obra. I el fred i el silenci havien donat pas a un color que animava a viure i a sentir, i el silenci continuava éssent silenci, però ple de veuetes que hi deien la seva, fluixet, encara tímidament. I tot creixia, i moria, i després tornava a néixer i era més fort; les forces s’havien equilibrat i el protagonisme era de tothom. I van sorgir les vides, vides petites i de cadascú, entre animals i arbres i potser altres coses, inimaginables per ara. Tot portava el seu ritme, a la velocitat màgica que fa que res no vagi massa ràpid, que tot està pensat abans. I va existir l’alegria, i de l’alegria l’home en va fer la vida, la seva vida, mentre tot seguia el seu camí. I la gran mare de tot continuava creixent, i tenia fills, i potser encara recordava el silenci de feia temps. I també va néixer l’odi, i la mare plorava llàgrimes de llum en veure que els seus fills es mataven. I sobre l’acolorida terra de les sensacions s’hi va anar dipositant el sediment de la saviesa i l’experiència, i sobre les capes hi naixien nous descendents que en podien treure profit. I davant la lentitud de cada segon, la fugacitat de cada mil·leni no perdonava i tot s’anava fent vell, i a vegades trist, pero tot se seguia sorprenent davant dels prodigis de la funció. La mare sovint estava orgullosa dels seus fills, i a vegades els havia de renyar, i va contemplar les seves primeres passes, i la infantesa, i potser l’edat madura o potser no perquè, qui sap, podria ser que tot just criessin les primeres dents de llet. I el temps seguia avançant, i tot avançava amb ell, i tot d’una la vida va passar a ser com una desfilada de carnaval, saturada de color i varietat, i tan accelerada que costava de veure. I cada vegada tot anava més ràpid, i aquell que un dia havia vist néixer els estels no se’n sabia avenir. I la gran tirallonga de color i música ens ha arribat a nosaltres, i a vegades no sabem ben bé què fer-ne, i ningú no sap del cert què passarà, si s’apagarà com una espelma al bell mig del torb o si en un segon tot tornarà a esclatar per donar pas a una altra vida, o si aquell naixement de fa tant de temps era l’inici d’una successió realment llarga, tan llarga que res no pot imaginar on acabarà, si és que ha d’acabar. I avui la mare segueix contemplant els seus fills, des del seu tron , allà, molt amunt.
(La sorprenent tirallonga de sensacions)
Fa molt, molt de temps, tot era negre. Tot era molt lluny del color, de la música, de les corbes suaus que dibuixen la terra, reservant de tant en tant una sorpresa inesperada a la vista i al tacte i potser també a l’olfacte, el gust i l’oïda. Llavors tot era com un llarg somni salmòdic, fred i avellutat, impersonal, inhòspit. La reconcentració de les forces era tan gran que no es podia concebre ni un fet fora del previst. Era un buit que no era buit del tot, doncs era ple de silenci, i d’alguna manera, d’expectació. Algú ho sabia, algú ho havia de saber. Tot estava pendent d’un petit gran pas, i estava clar. Havia de passar tot. I llavors, en un segon, zas! Bum!, i tot d’una el cel era cel i els estels ho veien tot i se saludaven; l’univers era una gran mare i els seus fills se li arrapaven una mica espantats, i tot era nou, més bell, més natural, més proper i lògic. Els planetes començaven la seva vida, tan plens d’energia com de dubtes, i el sol se sentia el rei del seu petit domini. L’escenari estava muntat, tot a punt, i ja només calia començar l’obra. I el fred i el silenci havien donat pas a un color que animava a viure i a sentir, i el silenci continuava éssent silenci, però ple de veuetes que hi deien la seva, fluixet, encara tímidament. I tot creixia, i moria, i després tornava a néixer i era més fort; les forces s’havien equilibrat i el protagonisme era de tothom. I van sorgir les vides, vides petites i de cadascú, entre animals i arbres i potser altres coses, inimaginables per ara. Tot portava el seu ritme, a la velocitat màgica que fa que res no vagi massa ràpid, que tot està pensat abans. I va existir l’alegria, i de l’alegria l’home en va fer la vida, la seva vida, mentre tot seguia el seu camí. I la gran mare de tot continuava creixent, i tenia fills, i potser encara recordava el silenci de feia temps. I també va néixer l’odi, i la mare plorava llàgrimes de llum en veure que els seus fills es mataven. I sobre l’acolorida terra de les sensacions s’hi va anar dipositant el sediment de la saviesa i l’experiència, i sobre les capes hi naixien nous descendents que en podien treure profit. I davant la lentitud de cada segon, la fugacitat de cada mil·leni no perdonava i tot s’anava fent vell, i a vegades trist, pero tot se seguia sorprenent davant dels prodigis de la funció. La mare sovint estava orgullosa dels seus fills, i a vegades els havia de renyar, i va contemplar les seves primeres passes, i la infantesa, i potser l’edat madura o potser no perquè, qui sap, podria ser que tot just criessin les primeres dents de llet. I el temps seguia avançant, i tot avançava amb ell, i tot d’una la vida va passar a ser com una desfilada de carnaval, saturada de color i varietat, i tan accelerada que costava de veure. I cada vegada tot anava més ràpid, i aquell que un dia havia vist néixer els estels no se’n sabia avenir. I la gran tirallonga de color i música ens ha arribat a nosaltres, i a vegades no sabem ben bé què fer-ne, i ningú no sap del cert què passarà, si s’apagarà com una espelma al bell mig del torb o si en un segon tot tornarà a esclatar per donar pas a una altra vida, o si aquell naixement de fa tant de temps era l’inici d’una successió realment llarga, tan llarga que res no pot imaginar on acabarà, si és que ha d’acabar. I avui la mare segueix contemplant els seus fills, des del seu tron , allà, molt amunt.
Monday, November 05, 2007
Últimas palabras famosas
RODOLFO VALENTINO
¡No bajes las persianas!
Me encuentro bien.
Quiero que me reciba la luz del sol.
¡No bajes las persianas!
Me encuentro bien.
Quiero que me reciba la luz del sol.
EDVARD GRIEG
Bien, si tiene que ser así.
ARNOLD BENNET
Todo ha salido mal, niña mía.
JANE AUSTEN
[¿Necesitas algo?]
Nada más que la muerte.
DYLAN THOMAS
He tomado dieciocho whiskys solos, creo que es un récord.
BENJAMIN DISRAELI
No me da miedo morir.
GUSTAV MAHLER
¡Mozart!
CHARLES FOSTER KANE
Rosebud
OSCAR WILDE
O se va ese papel pintado, o me voy yo.
NOËL COWARD
Buenas noches, queridos míos, hasta mañana por la mañana.
BLAISE PASCAL
Que Dios no me abandone nunca.
J.M. TURNER
El sol es Dios.
IMMANUEL KANT
Es suficiente.
WINSTON CHURCHILL
¡Oh, que harto estoy de todo esto!
JAMES JOYCE
¿Es que nadie lo entiende?
Saturday, November 03, 2007
Friday, November 02, 2007
Coulrophobia
Fòbia (del grec φοβια, "por"): Una fòbia és una por intensa i específica a objectes i situacions concretes, com per exemple als espais oberts (agorafòbia) o als llocs tancats (claustrofòbia). Quan la persona s'enfronta a aquest objecte o situació experimenta ansietat intensa de forma immediata. La persona tendeix a evitar la situació fòbica, encara que reconeix que la por és excessiva o irracional. La timidesa pot ser una fòbia si s'acompanya d'ansietat en la interacció amb els altres, per exemple si pensa que és observat.
Hi ha molta gent que proclama que té fòbia als pallassos. Jo era un d’aquests. Tinc molts motius per anar en contre dels pallassos, a saber:
- Són exagerats fins a l’extrem de la pantomima histriònica insuportable
- Són l’especímen més fals sobre la capa de la terra
- No tenen cap mena de gust –ni de vergonya- en el vestir
- Fan bromes de pèssim gust
- T’espanten quan tu no els has fet res
- Intenten fer riure amb les estratègies menys intel·ligents del món
- La majoria fan gala de la seva estupidesa, com si això fos una cosa admirable
- Són estranyament sinistres
Podria donar molts més motius pels quals jo i un segment MOLT important de la població mundial odiem els pallassos. Fins i tot quan els amants del clown ens vénen de reformistes dient que el que no ens agrada és el pallassot de mala qualitat i que el Jango Edwards és la polla.
NO! No m’agraden els pallassos, i punt.
Ara bé, l’altre dia vaig descobrir que jo no tinc fòbia als pallassos. Simplement em cabregen. I això ho vaig descobrir gràcies a aquest vídeo, les experiències d’una veritable coulrofòbica, o malalta de fòbia als pallassos. El vídeo és de la National Geographic, així que no és qualsevol “patotxada”:
Arrel d’aquí, la bogeria ja es va desfermar, i vaig trobar vídeos de gent que té fòbia a coses tan estúpidament absurdes com els préssecs
...els cogombrets...
...els ocells, o la mostassa:
...en fi. Poques preguntes es poden fer al respecte, excepte potser
ÉS QUE ESTEU GILIPOLLAS, O QUÈ???
Val a dir que la font d’aquests tres últims vídeos ja no és la National Geographic, sinó un programa de l’estil de El Diario de Patricia, així que la font no és tan respectable, però tot i així... en fi. Al món hi ha molta gent que mereix morir ofegada en la seva absurditat (o, en algun d’aquests casos, en una banyera plena de cogombrets).
Thursday, November 01, 2007
Castanyada vs. Halloween II
Doncs finalment hi va haver castanyes. I panellets. A dojo. I disfresses. Concretament vaig acabar caminant un parell de quilòmetres per l'autopista direcció a l'aeroport, a les 2 de la matinada, buscant una masia-discoteca per intuïció, acompanyat de la Caputxeta Vermella i un Zombie.
Allà, després de (per fi) arribar, em vaig trobar amb part del personal de l'hospital.
La medicina és una feina molt esclava. No pots sortir a passar-t'ho bé, tothom a la discoteca em demanava consell contínuament (i sense hora prèvia). Quin desastre. Doctor, tinc tos. Doctor, tinc apendicitis. Doctor, tregui'm aquest alien. Quin conyàs. Curiosament no hi havia cap cas de "Doctor, pateixo de desconsol i necessito un remei d'amor..." Jo no parava d'expedir receptes. De whisky amb llimona, o de rom amb cola.
I a les 5, cap a casa. Que avui a primera hora tenia una operació de canvi de sexe a fer.
Allà, després de (per fi) arribar, em vaig trobar amb part del personal de l'hospital.
La medicina és una feina molt esclava. No pots sortir a passar-t'ho bé, tothom a la discoteca em demanava consell contínuament (i sense hora prèvia). Quin desastre. Doctor, tinc tos. Doctor, tinc apendicitis. Doctor, tregui'm aquest alien. Quin conyàs. Curiosament no hi havia cap cas de "Doctor, pateixo de desconsol i necessito un remei d'amor..." Jo no parava d'expedir receptes. De whisky amb llimona, o de rom amb cola.
I a les 5, cap a casa. Que avui a primera hora tenia una operació de canvi de sexe a fer.
Wednesday, October 31, 2007
Castanyada vs. Halloween I
Torna tots tants i torna la tradicional disjuntiva. La celebració típica i tan nostrada, amb la família, com a acte patriòtic?
O una pseudofesta yankee merdosa importada com a producte de la globalització?
L'equació resolta: avui em posaré amb la família fins el cul de castanyes i panellets, i una estona després m'enfundaré la meva gran disfressa de metge sinistre i sortiré a emborratxar-me amb els amics.
El Trick or Treat el deixem per un altre any.
S'ha de ser multicultural, home.
Demà ja penjaré fotos.
De moment, per anar fent boca, la gran producció de zombies de la meva carrera. (Feta a primer, evidentment)
Sèrie sub-Z, senyors.
Aquí en el muntatge original:
I aquí en el director's cut, la versió triposa:
O una pseudofesta yankee merdosa importada com a producte de la globalització?
L'equació resolta: avui em posaré amb la família fins el cul de castanyes i panellets, i una estona després m'enfundaré la meva gran disfressa de metge sinistre i sortiré a emborratxar-me amb els amics.
El Trick or Treat el deixem per un altre any.
S'ha de ser multicultural, home.
Demà ja penjaré fotos.
De moment, per anar fent boca, la gran producció de zombies de la meva carrera. (Feta a primer, evidentment)
Sèrie sub-Z, senyors.
Aquí en el muntatge original:
I aquí en el director's cut, la versió triposa:
Tuesday, October 30, 2007
Canyardos amb gràcia
Avui, no sé per què, de cop m’he recordat d’aquella gran sèrie, “Los caballeros del zodiaco” (“Saint Seiya”, en el títol original).
He recordat que jo n’era un autèntic fanàtic, un any per reis em vaig demanar la disfressa del caballero Pegaso aquell. (¡¡¡Pegasooooo dameeee el podeeeeer!!!)
He fet una recerca ràpida i he començat a trobar imatges dels diferents cavallers. Aquest d’aquí dalt, com no podia ser d’una altra manera, és el corresponent al meu signe. I això m’ha generat una pregunta que sembla estúpida però té la seva gràcia: és un home o una dona? A veure, és que jo em pensava que tots eren tios, però ara que veig que
1- Ofereix aquest aspecte tan… peculiar, i
2- Es diu Aphrodite…
O_O
Si és una tia, doncs bé, em fa feliç. Si és un tio… evidentment el meu havia de ser el més raret… ES POT SABER ON VA AMB AQUESTES PINTES?!?!? Bé, és igual, jo l’estimaré igualment.
En fi, un poso una llista dels noms dels cavallers d’or, els masters, la noblesa dels cavallers. La crème de la crème entre tots els personatges. Si teniu curiositat per recordar quina cara tenia el vostre, una bona manera és anar al google, a la cerca d’imatges i posar el nom del cavaller en qüestió seguit de “zodiaco”.
Caballeros de Oro:
Mû (Caballero de Aries)
Aldebarán (Caballero de Tauro)
Saga y Kanon (Caballeros de Géminis)
Máscara de la Muerte (Caballero de Cáncer)
Aioria (Caballero de Leo)
Shaka (Caballero de Virgo)
Dohko (Caballero de Libra)
Milo (Caballero de Escorpio)
Aioros (Caballero de Sagitario)
Shura (Caballero de Capricornio)
Camus (Caballero de Acuario)
Aphrodite (Caballero de Piscis)
Shion (Antiguo Caballero de Aries, Sumo Sacerdote Del Santuario)
Us poso només els caballeros de oro, perquè si poso també els de plata, els de bronze, els negres, els generals de Posidó, els espectres d’ Hades, els déus, els gegants i els Ovas la llista m’ocupa 4 pàgines de word… impressionant la quantitat de personatges que tenia aquesta sèrie… 88 cavallers en total més altres criatures.
Per a més informació, per exemple, http://www.comics.com.ve/?n=anime/caballeros_zodiaco
Dit tot això, he de puntualitzar que em cago en els horòscops. Però això ho deixo per un altre dia.
He recordat que jo n’era un autèntic fanàtic, un any per reis em vaig demanar la disfressa del caballero Pegaso aquell. (¡¡¡Pegasooooo dameeee el podeeeeer!!!)
He fet una recerca ràpida i he començat a trobar imatges dels diferents cavallers. Aquest d’aquí dalt, com no podia ser d’una altra manera, és el corresponent al meu signe. I això m’ha generat una pregunta que sembla estúpida però té la seva gràcia: és un home o una dona? A veure, és que jo em pensava que tots eren tios, però ara que veig que
1- Ofereix aquest aspecte tan… peculiar, i
2- Es diu Aphrodite…
O_O
Si és una tia, doncs bé, em fa feliç. Si és un tio… evidentment el meu havia de ser el més raret… ES POT SABER ON VA AMB AQUESTES PINTES?!?!? Bé, és igual, jo l’estimaré igualment.
En fi, un poso una llista dels noms dels cavallers d’or, els masters, la noblesa dels cavallers. La crème de la crème entre tots els personatges. Si teniu curiositat per recordar quina cara tenia el vostre, una bona manera és anar al google, a la cerca d’imatges i posar el nom del cavaller en qüestió seguit de “zodiaco”.
Caballeros de Oro:
Mû (Caballero de Aries)
Aldebarán (Caballero de Tauro)
Saga y Kanon (Caballeros de Géminis)
Máscara de la Muerte (Caballero de Cáncer)
Aioria (Caballero de Leo)
Shaka (Caballero de Virgo)
Dohko (Caballero de Libra)
Milo (Caballero de Escorpio)
Aioros (Caballero de Sagitario)
Shura (Caballero de Capricornio)
Camus (Caballero de Acuario)
Aphrodite (Caballero de Piscis)
Shion (Antiguo Caballero de Aries, Sumo Sacerdote Del Santuario)
Us poso només els caballeros de oro, perquè si poso també els de plata, els de bronze, els negres, els generals de Posidó, els espectres d’ Hades, els déus, els gegants i els Ovas la llista m’ocupa 4 pàgines de word… impressionant la quantitat de personatges que tenia aquesta sèrie… 88 cavallers en total més altres criatures.
Per a més informació, per exemple, http://www.comics.com.ve/?n=anime/caballeros_zodiaco
Dit tot això, he de puntualitzar que em cago en els horòscops. Però això ho deixo per un altre dia.
Sunday, October 28, 2007
Thursday, October 25, 2007
Musica del s. XXI
Això d'aquests tipus de música és com la bombolla immobiliària: ALGUN DIA HAURÀ DE PETAR.
Rock Star - "Panteón Generoso"
Fredy Miler - "Vedno Si Sanjala Njega"
Lene Alexandra - "My Boobs Are OK"
Serviu-vos vosaltres mateixos a
http://www.los40demenciales.com
Rock Star - "Panteón Generoso"
Fredy Miler - "Vedno Si Sanjala Njega"
Lene Alexandra - "My Boobs Are OK"
Serviu-vos vosaltres mateixos a
http://www.los40demenciales.com
Tuesday, October 23, 2007
Sobre OPIUM i altres caus de glamour
Em cabreja, em cabreja profundament que, proposant-me anar a un local d'aquest tipus, on les copes valen 15 euros i el "guapo" de l'Adrien Brody grava anuncis de tònica,
et diguin que obren a les 12, quan a la web posa a les 9. I que, quan t'has esperat dues hores allà fora perquè hi has anat a les 10 i obren a les 12, et diguin que resulta que fins a la una no obriran. I que, quan ja estàs fins els collons d'esperar però et plantes a la porta a la una de la matinada, amb tota la bona fe del món, un goril·la de 2x2 et digui que sense invitació personal d'un dels relacions públiques no pots passar. Bé, això és el que diuen les seves paraules. La seva actitud en general diu "quítate de la puerta, pedazo de mierda, que espantas a la gente guapa que SÍ tiene invitación y viene en Porsche. Tú, cagarruta, no vas a entrar en este local en tu puñetera vida". Òbviament, quan hi has anat per primera vegada a les 10, no t'han dit res d'una invitacio. Suposo que ho donaven per suposat.
La gent guapa se'n pot anar a la puta merda; sembla que a base de moments com aquests aprendré on sí que puc anar de festa, on són els llocs de la meva categoria, on puc anar sense que em tractin com un cagarro.
et diguin que obren a les 12, quan a la web posa a les 9. I que, quan t'has esperat dues hores allà fora perquè hi has anat a les 10 i obren a les 12, et diguin que resulta que fins a la una no obriran. I que, quan ja estàs fins els collons d'esperar però et plantes a la porta a la una de la matinada, amb tota la bona fe del món, un goril·la de 2x2 et digui que sense invitació personal d'un dels relacions públiques no pots passar. Bé, això és el que diuen les seves paraules. La seva actitud en general diu "quítate de la puerta, pedazo de mierda, que espantas a la gente guapa que SÍ tiene invitación y viene en Porsche. Tú, cagarruta, no vas a entrar en este local en tu puñetera vida". Òbviament, quan hi has anat per primera vegada a les 10, no t'han dit res d'una invitacio. Suposo que ho donaven per suposat.
La gent guapa se'n pot anar a la puta merda; sembla que a base de moments com aquests aprendré on sí que puc anar de festa, on són els llocs de la meva categoria, on puc anar sense que em tractin com un cagarro.
Subscribe to:
Posts (Atom)
