Reciclatge I

Fent cas al clamor popular, he decidit penjar algunes lletres de fa anys. Jo, evidentment, les trobo dolentes i faltades de gràcia, però m'han dit que això sempre passa amb els textos propis, així que ho penjaré igualment. El text és de ja fa uns quants anys; del 2002 si no recordo malament. En fi.

Big Bang o el gran naixement

(La sorprenent tirallonga de sensacions)


Fa molt, molt de temps, tot era negre. Tot era molt lluny del color, de la música, de les corbes suaus que dibuixen la terra, reservant de tant en tant una sorpresa inesperada a la vista i al tacte i potser també a l’olfacte, el gust i l’oïda. Llavors tot era com un llarg somni salmòdic, fred i avellutat, impersonal, inhòspit. La reconcentració de les forces era tan gran que no es podia concebre ni un fet fora del previst. Era un buit que no era buit del tot, doncs era ple de silenci, i d’alguna manera, d’expectació. Algú ho sabia, algú ho havia de saber. Tot estava pendent d’un petit gran pas, i estava clar. Havia de passar tot. I llavors, en un segon, zas! Bum!, i tot d’una el cel era cel i els estels ho veien tot i se saludaven; l’univers era una gran mare i els seus fills se li arrapaven una mica espantats, i tot era nou, més bell, més natural, més proper i lògic. Els planetes començaven la seva vida, tan plens d’energia com de dubtes, i el sol se sentia el rei del seu petit domini. L’escenari estava muntat, tot a punt, i ja només calia començar l’obra. I el fred i el silenci havien donat pas a un color que animava a viure i a sentir, i el silenci continuava éssent silenci, però ple de veuetes que hi deien la seva, fluixet, encara tímidament. I tot creixia, i moria, i després tornava a néixer i era més fort; les forces s’havien equilibrat i el protagonisme era de tothom. I van sorgir les vides, vides petites i de cadascú, entre animals i arbres i potser altres coses, inimaginables per ara. Tot portava el seu ritme, a la velocitat màgica que fa que res no vagi massa ràpid, que tot està pensat abans. I va existir l’alegria, i de l’alegria l’home en va fer la vida, la seva vida, mentre tot seguia el seu camí. I la gran mare de tot continuava creixent, i tenia fills, i potser encara recordava el silenci de feia temps. I també va néixer l’odi, i la mare plorava llàgrimes de llum en veure que els seus fills es mataven. I sobre l’acolorida terra de les sensacions s’hi va anar dipositant el sediment de la saviesa i l’experiència, i sobre les capes hi naixien nous descendents que en podien treure profit. I davant la lentitud de cada segon, la fugacitat de cada mil·leni no perdonava i tot s’anava fent vell, i a vegades trist, pero tot se seguia sorprenent davant dels prodigis de la funció. La mare sovint estava orgullosa dels seus fills, i a vegades els havia de renyar, i va contemplar les seves primeres passes, i la infantesa, i potser l’edat madura o potser no perquè, qui sap, podria ser que tot just criessin les primeres dents de llet. I el temps seguia avançant, i tot avançava amb ell, i tot d’una la vida va passar a ser com una desfilada de carnaval, saturada de color i varietat, i tan accelerada que costava de veure. I cada vegada tot anava més ràpid, i aquell que un dia havia vist néixer els estels no se’n sabia avenir. I la gran tirallonga de color i música ens ha arribat a nosaltres, i a vegades no sabem ben bé què fer-ne, i ningú no sap del cert què passarà, si s’apagarà com una espelma al bell mig del torb o si en un segon tot tornarà a esclatar per donar pas a una altra vida, o si aquell naixement de fa tant de temps era l’inici d’una successió realment llarga, tan llarga que res no pot imaginar on acabarà, si és que ha d’acabar. I avui la mare segueix contemplant els seus fills, des del seu tron , allà, molt amunt.