Tota la merda

Doncs sí.



Els humans sóm cruels per naturalesa. És així. Criticar amb acarnissament és una cosa que la gran majoria dels individus de l’espècie no pot evitar. Sovint sorgeixen situacions “Jolín, mamà, m’ha sortit un gra enorme al nas... no vull anar al cole”, amb la inevitable resposta “si home, va, et penses que l’altra gent no té res més a fer que fixar-se en tu?” Doncs no! No té res millor a fer! M’atreveixo a dir que la majoria de gent farà càbales: “Mira quin gra que té, és fastigós. Déu meu, sembla que tingui dos nassos. Ja ja ja.” Les estocades avaluatives poden ser només de pensament, sí, però una altra de les coses que més agraden als humans és compartir les seves crueltats amb els seus congèneres. D’aquesta manera, els agrada ridiculitzar entre ells a tercers. Que si aquell està gras com un barril, que si aquella té cara de mula, que si el de més enllà sembla un espantall.

Criticar va amb nosaltres. Sinó, els complexos que té la gent no tindrien raó de ser. Així que penseu que us critiquen. Sempre hi ha la possibilitat que us critiquin, que us escarneixin, que us deixin per terra.



A no ser que sigueu perfectes, clar...





Bé, no, si sou perfectes també.